llibre recomanat (I)

   L´expressió castellana 'menos mal' es diu en italià 'meno male'. Tant el català com el genovès de vegades calquen aquesta expressió1 en comptes de fer servir l´opció més genuïna formada amb l´adverbi encara: 'encara bo', 'encara rai' en català, ancon d´assae en genovès (assae és 'assai' en italià i 'assats' en català antic).

                                http://digilander.libero.it/paolore2/vignette/vignette4.html

  Al dialecte de Ventimiglia fan servir una forma equivalent al ancon d´assae genovesa i una altra que és gairebé idèntica al 'encara bo' català:

ancura assai/ancura ben

meno male

unostruparla

Vegem una altra variant, més propera encara a la catalana, en aquest fragment que recollim de la magnífica pàgina Cumpagnia d´i ventemigliusi:
(el context del fragment és el següent: un home ha perdut part de les seves propietats per haver-les deixat arrambades a la pared de la casa d´un veí; un amic del desafortunat li diu 'encara bo que no us hi éreu arrambat vos)

    Bevémughe surve (..): ancù bona che nu’ ve gh’éiri arrembàu vui, a ‘sa müraglia

Pel que fa a la combinació entre encara + l´enigmàtica partícula rai (també present en occità i aragonès), és habitual a tot Catalunya però molt especialment a la parla de Lleida i comarques del voltant. Al menys així ho afirmen els autors d´aquest recent llibre que demostra que l´estudi de les llengües pot anar de la mà amb l´humor:
                                             

 No es tracta de cap obra mestra però és una possible recomanació de cara a la festa del llibre del dia 23. Una festa que han celebrat fins al dia 21 a Gènova i que celebraran a Occitània durant els propers dies.

                                 

  1- Quan com en aquest cas el calc genovès fa servir les paraules italianes (al text trobem male en comptes de la paraula genovesa mâ), suposem que això fa que al menys els locutors identifiquin més fàcilment l´expressió com a italianisme. No tenim clar, però, que aquest sigui sempre el cas, al menys pel que fa al català. Un exemple és la manifesta incapacitat d´alguns catalanoparlants d´adonar-se que si la paraula *ves no existeix en català, tampoc no ho pot fer la locució *en ves de calcada del 'en vez de' castellà (locució que per cert apareix recollida al llibre del qual parlem més amunt)