dimecres, 3 de setembre de 2014

Cambrils

 Mig per casualitat i gràcies a Internet hem sabut que a la província de Savona hi ha una població que als segles XII i XIII va ser repoblada per pescadors catalans. Es tracta de Laigueglia (Lengueggia).
   No hem trobat cap text en la variant parlada al poble; ens conformarem amb penjar una foto d´aquesta torre de guaita que hi ha al municipi, i que no és gaire diferent de la que veiem a la foto del costat -la de Cambrils- o de les moltes que hi ha a les nostres costes:



 A l´esquerra Laigueglia, a la dreta Cambrils
(fotos de Wikipedia)
 
Com a curiositat, a Cambrils hi ha encara qui fa servir la paraula camí amb el significat de 'vegada, cop, volta'. L´evolució semàntica de la paraula (com també passa amb alguns altres dels mots que han passat a tenir aquest mateix significat) és semblant a la de l´occità i lígur viatge, que vam veure en un altre post. Com no pot ser d´una altra manera, aquest significat de viatge es troba també en parles de transició, com el fascinant dialecte d´Olivetta San Michele. El podem escoltar aquí.
   
 
'Si munge due volte al giorno'

 Posizione del comune di Olivetta San Michele nella provincia di Imperia  Olivetta és, geogràficament parlant, el poble més occidental de la Ligúria. El municipi més a l´Oest ja és occità -gavot- (però més al nord hi ha municipis francesos dialectalment lígurs; els va estudiar en profunditat el niçard Jean-Philippe Dalbera.

  Segona curiositat: a Cambrils es conserva encara l´expressió 'a la revessa' quan parlem d’algú que és molt tossut o que està enfadat. L´expressió és força transparent i segons el diccionari Alcover significa 'al revés, en sentit contrari'. Al llibre El parlar de Cambrils (pàg. 355) veiem que l´adjectiu revés, revessa vol dir (..) gens disposat a ser ensenyat, (...) indòcil. L´expressió ens recorda el lígur a-a reversa: 'a l´inrevés, al contrari'. Així per exemple, podem expressar la nostra convicció que una llengua "regional" no suposo cap handicap dient que
A-a reversa, a l’é ‘na richessa che bezoriæ avardâ con tutti i mezzi che se peu!


                             ******************************************************

   Aquest blog arriba avui al seu darrer post. Gràcies a tothom que s´hi hagi apropat i especialment a 3 lectors que ens han ajudat: l´Andrea Acquarone, en Zòrzo Celoria i el Lluís Bru, germà de qui escriu.
   Si a algú li interessa seguir llegint-nos, a partir d´ara escriurem aquí (hi escriurem coses noves però també, perquè mentir, en reciclarem d´antigues)
   Alègri!

dimecres, 16 de juliol de 2014

Una polèmica

   A prop de la frontera amb el Departament francès Alpes-Maritimes hi ha la Vall Ròia; els dialectes que es parlen a l´alta i mitjana vall són anomenats roiascs, i inclouen un subgrup anomenat brigasc. El Brigasc pren el seu nom del municipi de Briga, antic poble del Piemont que el 1947 va quedar fragmentat: una part va anar a parar a França, una a la Ligúria, una altra va seguir al Piemont. El roiasc és habitualment considerat una parla lígur, i encara més des que el niçard J-P Dalbéra va publicar aquest llibre, de l´aparició del qual se celebren 20 anys aquest 2014. En aquest article seu trobem un resum de les seves aportacions1.

File:Alpes-Maritimes-06w.jpg A la dreta el riu Ròia. Els municipis més propers a la costa (Ventimiglia i Airole, tots dos a la regió Ligúria ) encara no són de parla Roiasca. A continuació ja venen Olivetta San Michele, (Ligúria) i altres nuclis administrativament lígurs o piemontesos, més alguns altres que des del 1860 o des del 1947 formen part de l´estat francès. Els municipis francesos de Sospel i Menton, aquest darrer a la costa francesa, habitualment són considerats gavots i per tant occitanòfons. Werner Forner considera que Menton és de parla roiasca

   La polèmica va sorgir quan uns quants municipis de la part italiana es van auto-declarar totalment o parcialment occitanòfons per tal de poder tenir accés als ajuts que l´Estat italià atorga a les anomenades minories lingüístiques.

  
Els prestigiosos lingüistes Fiorenzo Toso i Werner Forner van rebatre ràpidament la suposada occitanitat d´aquests dialectes. Va haver-hi rèpliques, contrarèpliques, contrarèpliques creuades, crides a la calma (poc exitoses:vegeu les pàgines 63-65 d´aquest article de F. Toso). Des d´aquest blog també van tenir lloc llargues discussions (en alguns casos amb fins a gairebé 300 respostes a la corresponent entrada). 

Les postures de Toso i Werner van ser potser massa viscerals, i deixaven de banda el fet obvi que si alguns municipis han de recórrer a auto-classificacions dubtoses es deu al fet que Itàlia només reconeix les minories que parlen llengües ja reconegudes a altres estats o que són considerades alienes al sistema lingüístic italià (incloent-hi friülà i el sard). Encara recentment Toso, en un (magnífic per cert) article introductori sobre els dialectes lígurs, parlava de decisions preses en base a "motivazioni tutt´altro che chiare".

                                    *************************
 
  Pel que fa a la qüestió purament lingüística: no hem sentit parlar mai el roiasc (amb el brigasc probablement ja no hi serem a temps: es tracta pel que sembla d´una parla que agonitza) i per tant només hem tingut accés a la llengua escrita; però creiem que Dalbéra, Forner i Toso tenen raó i aquest parlar s´inclou, com diu Forner, en un sistema més ampli anomenat ligur alpí que s´estén més a l´Est fins a zones que han anat amb el temps adoptant trets dels dialectes del litoral i allunyant-se del roaisc2.

  Però no podem deixar de notar que en qualsevol discussió els arguments acostumen a ser presesentats d´una manera o altra en funció de la tesi a demostrar. Posarem l´exemple d´alguns textos al voltant de les formes de participi en brigasc:

  Un dels defensors de l´occitanitat d´aquests dialectes, en Franco Bronzat, va destacar que la formació dels participis allunya aquests dialectes de les parles lígurs

Nel ligure inoltre si conserva, dopo la caduta di d intervocalico, la u [w] del maschile nei participi passati: mangaw “mangiato“. Brig. mangá. Briga (e Olivetta) non conoscono questo trattamento fonetico tipicamente ligure..

centrant-se, com veiem, en només dues localitats; i potser passant per alt el fet que aquesta forma dels participis podria ser deguda senzillament a la influència del piemontès. 

   Des de l´altre "bàndol", en Werner Forner, en un article on criticava un intent de normalització gràfica a l´occitana dut a terme pel brigasc Didier Lanteri (de qui, d´altra banda, Forner parla en termes elogiosos), va dir que la forma escrita l’a chovuT ('ha plogut') és incorrecta, i argumentava:
  
les participes royasques dérivent d’une forme sans T,D (nos dialectes ont d’abord perdu la T, ensuite la voyelle finale; l’occitan c’est l’ordre inverse: Cette inversion chronologique est une des clés des différences entre l’occitan et le galloitalien). C’est pourquoi a Tende on dit «chouvüO», non «chovuDo». Et c’est pourquoi, d’ailleurs, si partout à la Côte on mange le «pan bagnaT» (c’est-à-dire «pan bagna»), à Monaco on vous offrira du «pan bagnaU»). 

L´argumentació és correcta però potser hauria pogut afegir que el fenomen en qüestió (la caiguda de -T intervocàlica) és compartit amb una gran zona de parla occitana, bàsicament la de l´anomenat vivaro-alpí o gavot3 (es tracta de fet d´un tret areal compartit amb francoprovençal, piemontès o francès)4

                                                  *************************

  Tot això va ser fa uns anys però en parlem ara perquè, tot i que, com va dir un lector del blog citat més amunt, hi ha problemes més greus i la zona està gairebé despoblada ('els nostres carrerons són buits' i nostri carugi sun voidi), no deixa de ser un tema interessant. I que encara genera estudis: justament fa uns dies, el ja citat Didier Lanteri ha publicat aquest llarg article, que llegirem amb calma, sobre alguns aspectes del verb brigasc (l´article reprodueix el text més antic en brigasc, la Paràbola del fill pròdig). Esperem que a ningú li sàpiga greu que en Lanteri l´hagi publicat a la web de l´Institut d´Estudis Occitans.



1. La síntesi que fa Dalbéra dels trets que separen el roiasc de l´occità és tan bona que la copiem i enganxem:

- l'existence d'une métaphonie (ex. sg [m'O(r)tu], pl. [m'oe(r)ti] « mort(s) »)
- la chute de la consonne finale en syllabe posttonique (ex. [s'ente]< SENTIS « tu entends »)
- un système désinentiel nominal de type m.sg -u, f.sg -a, m.pl -i,f.pl -e (ex. [s'eku, s'eka, s'iki, s'eke]) « sec »)
- la distinction des personnes dans le verbe assurée en partie par des pronoms (ex. [ti k'anta/ a(r) k'anta] « tu chantes / il chante »)(..)
- l'absence de la diphtongaison secondaire de o bref d'origine (ex. [k'Osta] < COSTA vs [kw'Osta]
- le traitement des groupes consonantiques à second élément - L d'origine (ex. [tS'aù] <PLANU, [tS'aa] < CLARU)
- le réagencement du système verbal avec constitution d'une classe caractérisée par un
infixe -g- à la 1e personne du présent de l'indicatif et aux trois personnes du singulier du subjonctif présent: (ex. [v'agu] < VADO, [st'agu]< STO)(2) .
la nota a la qual ens adreça al final del text diu: (2) Cet infixe -g- est en revanche absent des formes de subjonctif imparfait;de sorte que le contraste royasque/oc est clair:[v'agu],[st'agu],[st'es] «je vais,je reste,qu'il restât», en face de [v'aw],[est'aw],[estag'ese].‚

Pel que fa al tercer punt, les desinències, puntualitzem, això sí, que la posició de Toso és menys precisa que la de Dalbéra: Alla desinenza del plurale maschile in occitano, che è -s, corrisponde in ligure la desinenza -i, condivisa dal brigasco: lig. murumuri,brig. murumüri/occ. mur murs; lo stesso vale per il plurale femminile, che in ligure e brigasco è -e, in occitano -s;

 Diem que menys precisa perquè d´una banda els plurals femenins de les parles italianes també provenen d´una forma inicial en -s. O al menys això diu la teoria "acusativa", segons la qual els plurals provenen en efecte del nominatiu llatí però aquest nominatiu en llatí vulgar o en protoromanç era -ĀS, i no -AE,  a la majoria de noms femenins.
  I de l´altra, els plurals en -i existien probablement en occità antic (i marginalment en català antic) i segueixen existint en variants modernes no centrals, majoritàriament a l´estat italià però no només. Aquests plurals en -i poden afectar els determinants, els adjectius (especialment si avantposats al substantiu) i els substantius acabats en -s. Així, 'Tots els homes' es diu:

 Tuchi li òme    a la majoria de les valls occitanòfones del Piemont (a la resta hi ha plurals sigmàtics)

 Tuchi li omes  al Queyras, regió francesa propera a les valls del Piemont

 Toti es òmes   en aranès

L´occità Jean Sibille té nombrosa bibliografia sobre el tema. El propi Forner va escriure un article on, volent demostrar que els plurals del dialecte de Menton (en -e, però provinents, com va demostrar Dalbéra, de formes sigmàtiques) no l´aparten del sistema roiasc, va relativitzar la distinció clàssica de les "dues Romànies" en funció de la formació dels plurals.

 
2. No ho tenim tant clar en el cas del dialecte d´Olivetta, sobre el qual parlarem en un proper post (i també a la nota 3) . De fet als seus textos Toso i Werner tenen tendència a passar de puntetes per la descripció d´aquesta parla (sovint limitant-se a recordar entre parèntesis... que no hem d´oblidar-la).
D´altra banda la denominació "lígur alpí" pot dur a confusions (com la comentada per Forner aquí) perquè pot semblar que denomina la llengua pre-llatina dels lígurs abans de ser romanitzats. En aquest sentit en francès, per exemple,  existeix la distinció entre ligure i ligurien, i Forner parlaria de ligurien alpin. La clasificació, a més, pot ser contestada (ho va fer aquí un lector en la resposta nº 112) perquè de vegades Forner ve a dir que el lígur alpí és una llengua a part, allunyada de les altres 3 que l´envolten (provençal, piemontès i lígur)...i tot i això continua considerant-la lígur, com si calgués necessàriament situar-la gairebé amb calçador dins d´un dels sistemes lingüístics.  .

3. A part de la lenició de dental entre vocals, els altres trets del gavot són (citem wikipedia):

Le vivaro-alpin partage avec les autres variétés du nord-occitan (limousin, auvergnat) la palatalisation des consonnes k et g devant a notamment : chantar (« chanter »), jauta (« joue »). L'occitan méridional a respectivement : cantar, gauta.
La désinence verbale de première personne y est -o (comme en italien, catalan nord-occidental et catalan central, castillan et portugais, mais aussi en piémontais, la variété la plus proche de l'italien septentrional): parlo pour parli ou parle (« je parle »), parlavo pour parlavi ou parlave (« je parlais »), parlèro pour parlèri ou parlère (« j'ai parlé, je parlai »).
Un trait fréquent est le rhotacisme de l (passage de l à r) : barma pour balma ou bauma (« grotte »), escòra pour escòla (« école »), saraa ou saraia pour salada (« salade »).

   El pas de c a ch no és general, només es dóna  a la zona nord del gavot.

  Com veiem la desinència de primera persona és -o. És curiós, però, que en alguns dialectes roiascs no sigui així, tot i que aquesta desinència és l´habitual també en lígur. Ho podem constatar en aquesta taula, on també, de pas, veiem els pronoms subjecte obligatoris de cada variant:

TENDE SAORGE BRIGUE OLIVETTA
(mi) k’antu
ti k’anta
a®/a k’anta
kant’amu
kant’ai
li/le k’antaÙ
e kap’iSê
ti kap’iSê
ê/a kap’iSê
e kapiS’emê
e kapiS’ei
e kap’iS

(e) p’aaRt
ti p’aRtu
êR p’aaRt
(e) paRt’em
(e) paRt’i
li p’aRtu
d’OErmi
ti d’OErmi
e/a d’OErm
dyrm’ema
dyrm’e
d’OErmu
(Michèle Oliviéri: Frontières linguistiques)

   Com a darrera curiositat, en algunes zones d´aquest àmbit dialectal es fa servir l´article salat procedent del llatí IPSUM. 

(Laurenç Revest: la langue d´Oc)


4-En aquest altre article, més extens, sí va fer referència al vivaro-alpin, però amb una frase entre parèntesi (que marquem en negreta): 
La -t finale (in chovuT,b) è scorretta anche dal punto di vista storico: se in occitano (tranne in quello alpino) la perdita della vocale finale ha preceduto la caduta di -T diventato finale (-ATO> -’ado>-’ad>-’a),in roiasco quest’ordine è rovesciato: prima (..) si è avuta la caduta (..) di -T- intervocalica, seguita (..) dall’apocope della vocale finale (-ATO>-’ado>-’au>‘a. L’apocope vocalica in roiasco non è antica né generalizzata: a Tenda e a Fanghetto si dice:[tΣu’vyu].—

dilluns, 7 de juliol de 2014

La llengua sense nom

   Hem dit mai que la web Cumpagnia d´i ventimigliusi és una meravella? Doncs ara ho repetim: una meravella.
  A continuació pengem la segona part d´un text que hi hem trobat. El va escriure el ventimigliès Alessandro Varaldo l´any 1935.
   A la primera part ens explica com, de petit, li van regalar un llibre escrit en francès (i en alguna cosa més, com veurem). Ell desconeixia la llengua perquè tot i ser Ventimiglia a tocar de França no calia saber francès, amb alguna paraula de mentonasc o de niçard n´hi havia prou per fer-se entendre a l´altra banda de la frontera: basta mesccià caiche parola mentunasca o nissarda au ventemigliusu pe’ fàse capì da l’autra parte d’a frunteira. Però malgrat no saber-lo llegir sortia a voltar amb el llibre en mà per fer-se l´interessant davant els seus amics pescadors (que per cert veiem que el tractaven de 'vostè'
)

Cun aria d’impurtança tiru föra u mei libru e fassu zirà e pagine cume u prevostu d’u Cuventu u l’avereva zirau chele d’u sou breviariu, che següramente u saveva a memoria.
     - I sun puesie.
     - Puesie?  Scià ne leze caicüna.
     - Ma i sun in françese.
     - E ben, fa’ ninte. Scià e leze u mèiximu.
        (..)  Sun ciapau int'a mei ciàpura. Cume l’è che me l’arrangiu ?  Vieva za’ a facia stunà de Giuà e Piè mirame cun in faturisu de compasciun. Me fassu curagiu e drövu u libru. Digu:
     - Da ina parte gh’è u françese e da l’autra u dialetu.
     - Scià leze u dialetu, alura !
      Int'a sou ingenuità i pensava forsci ch’u fusse ventemigliusu. Ma mi’, int'a mei ingenuità  - cun tütu che duvesse regordàme d’i versi che Dante int'u Pürgatöriu u fa’ dì a Arnaldo Daniello  - pensava ch’u fusse in parlà difiçile, da nu’ acapine ren ...  E ben, facile nu’, a prima vista, e mancu semplice, (..) ma chì e la sautava föra de parole che i mei amighi pescavui i capiva, ch’i l’eira nostre, ascàixi ventemigliuse o munegasche.
      - (...) paire, maire, aigo, gaire .....
    - Cume i ghe ciama a sta puesia ?  - u me dumanda Giuà.
     - Mireio ...




Amb aires de persona important trec el meu llibre i faig voltar les pàgines com el prebost del Cuventu hauria fet voltar les del seu breviari, que segur que es sabia de memòria.
   -Són poesies
   -Poesies? Llegeixi´n una
   -Però són en francès.
   -Tant se val, llegeixi-les igualment.
(...) He caigut a la meva trampa. Com me´n surto? Veig ja la cara sorpresa del Giuà i del Piè mirant-me amb un somriure compassiu. Prenc coratge i obro el llibre. Dic:
   -A una banda hi ha el francès i a l´altra el dialecte.
   -Llegeixi en dialecte, doncs!
En la seva ingenuïtat potser es pensaven que era dialecte de Ventimiglia. Però jo, en la meva d´ingenuïtat -tot i que recordava els versos que Dante fa dir en el Purgatori a Arnaut Daniel- em pensava que era una parla difícil, que no hi entendria res... Bé, fàcil no, a primera vista, ni tampoc simple (...) però per aquí i per allà saltaven paraules que els meus amics pescadors entenien, que eren nostres, gairebé de Ventimiglia o de Mònaco.
   -(...)
Paire, maire, aigo, gaire....
   -Com es diu aquesta poesia? -em demana en Giuà.
  
Mireio...

divendres, 20 de juny de 2014

Ple com un ou

 Text (i nota) extrets de la web de la cumpagniadiventimigliusi:
[l´expressió] cin cume in övu (..) può calzare per un locale pubblico zeppo di gente oppure per un ubriaco gonfio di vino4  
4)(..) difficilmente, si potrebbe immaginare qualcosa di più completamente saturo dell’uovo. Ma la curiosità di questa immagine è anche un’altra, di carattere prettamente filologico: se noi ci spostiamo linguisticamente verso oriente, la ritroviamo tale e quale nel dialetto milanese el teater l´è pien còme òn oeuv! se invertiamo direzione e ci spingiamo a occidente, ci imbattiamo nel catalano estar pie com un ou

Deixant de banda el petit error (*pie en comptes de ple) el text és molt interessant. Podem trobar altres paral.lelismes entre lígur i català, en el cas que sigui la panxa el que està ple; vegem-ne un parell: 

  • les comparacions amb peixos, com el lluç (l´exemple és castellonenc):
la boteruda panxa del peix (..) ha fet que al Grau es diga "estic fart com un lluç" quan algú ha menjat més del compte. Els nostres peixos


 en aquest exemple lígur, la comparació es fa amb el rap: A poula budego o budega a l'è de longo usâ pe dï unna personn-a grassa.  Un altre exemple, aquí.

(Aquí un exemple provençal,que va en la direcció contrària: Bacala:(..)du provençal bacalaù, merluche (..). On l'utilise (..) pour signaler la maigreur (..) <<Depuis qu'elle a été malade,c'est un vrai bacala>>). Passa el mateix amb el Stoquefiche, que en provençal i en alguns dialectes italians designa quelqu´un de maigre . En genovès només coneixem l´expressió Esse reddeno comme o stocchefiscio; reddeno vol dir 'tibat' -cfr. francès 'raide' -)

 Immaggine:Seeteufel mit aushängender Lampe.jpg

  •   els lígurs també 'tasten' i, sobretot, es poden donar a la disbauxa:
 (..)qualcuno potrebbe (..) desbauciàsse: gozzovigliare o mangiare con ingordigia (..)Per assaggiare si usa atastà1, quando si tratta di cibo solido (..)
Nel corso di una bisboccia:
desbàuciu, qualcuno può inguràsse: mangiare in velocità, fino ad ingozzarsi (..) u mangià

  Al voltant de la paraula disbauxa podem veure que el que segons el diccionari Alcover és remarcable en el cas català també s´aplica al cas lígur:
  ETIM.: del fr. débauche, mat. sign., segons Spitzer. És sorprenent que la forma catalana conservi el prefix dis- (que la francesa mostra convertit en de-) i la pronúncia diftongal de au. Aquests detalls semblen indicar que el préstec del mot francès al català és molt antic, i en canvi existeix la circumstància que no es troba en català cap document de disbauxa anterior al segle XIX.

   Si la disbauxa fa honor al seu nom, qui hi participa acabarà mamat, ple d´alcohol (cin cume un övu, com hem vist a l´inici); en lígur borratxo es diu cioco o imbraego. 

 Si fem cas dels resultats de la web del projecte Vivaldi, la primera paraula sembla més habitual al ponent de la Ligúria. En tot cas l´extensió geogràfica del mot és considerable, de manera que el trobem també per exemple al Piemont i la Llombardia: inoblidable l´orquestra de borratxos, l´urchestra de ciuchèe, del cantautor llombard Davide Van de Sfroos. 

 
És si fa no fa el mateix sentit lúdic que ha generat la creació al Friül d´una xarxa social anomenada Facecjoc.

(Cioco podria provenir de l´occità chuc: 'suc', de la qual deriva chucar, 'xuclar', i en francès regional tchuquer  'beure molt'; el problema és que el so occità [y] no té equivalència sonora en les variants italianes de la paraula. En relació a aquesta qüestió vegeu aquest fil d´un forum italià, amb participació de dos experts en dialectologia lígur i d´un infiltrat català)

   En aquest text que enganxem a continuació, extret de la web Impariamoilventimigliese, veiem totes dues variants:
 U nome d’u pesciu imbriagu u gh’arriva da a longhessa, föra d’u cumüne, d’i rai liberi d’ê sou ařete d’u peitu.Desganciau d’â re,u se bugia brandandu cume in ciucu (Ubriaco. Il nome è dato a questo pesce per l’eccessiva lunghezza dei raggi liberi delle pinne pettorali. Liberato dalla rete,si muove oscillando come un ubriaco)
Chelidonichthys lastoviza Croazia.jpg El borratxo (o gallineta o lluerna)



 1-Aquest verb es fa servir també per mostrar incredulitat i perplexitat en l´expressió m´atasto se ghe son: 'no m´ho puc creure'. A l´altra banda de la frontera, a Menton, amb parla de transició entre lígur i provençal, fan (feien) servir el verb 'tocar' en una expressió gairebé idèntica (en aquest relat, un moribund que no té ni un ral vol enredar un notari fent veure que té grans possessions: -Scià scrive, sciù nutari, scià scrive. A mun figl’ Giausè,üna vigna, ver de Guarbi. -Una vigna ver de Guarbi? -U nutari se toca s’y es.

dimecres, 21 de maig de 2014

Batalles i la Gran Guerra

  Fa un temps un "vell genovès", en Zòrzo -Giorgio- Celoria, que col.labora amb l´Acadèmia de la llengua genovesa, ens va enviar un text que vam fer servir per una entrada; l´entrada acabava senyalant la (relativa) semblança entre els dialectes lígurs i els vènets. Ara en Giorgio repren el fil d´aquesta similitud amb un text on parla de llengua però també de moltes altres coses. La capacitat de síntesi d´aquest nostre amic és sorprenent: en unes poques línies trobem lingüística, records i anècdotes personals, i també història regional i universal (i ja sabem que a la història de la humanitat la gran protagonista és la guerra)
Ai tenpi de Repùbliche, i Veneçièn no són mâi vegnûi into Mâ Ligùre, ciutòsto en i Zenéixi ch'èn anæti in cà (câza) de liâtri a sunâli a Curtula e a Chioggia, ma nonostânte a rivalitæ, émmo tante paròlle pægie e ch'àn o mèximo són.
Inti ànni 50 són anæto (Andæto) con di mæ Bàrbi a sciâ in sciô Bondone vixìn a Trénto. Into rifûgio gh'eâ n'âtro gruppo, parlâmo tùtti cianìn, ma sentìmmo domandâ "panètto", se sèmmo isê domandando s'êan Zenéixi, no êan Trentìn e con nostra sorprèiza l'ommo co-a bàrba ch'o s'êa giòu, ne pàiva de conósce da sénpre, o l'êa o fìggio de Cesare Battisti.
En l´època de les Repúbliques, els venecians no van venir mai a la mar lígur, més aviat són els genovesos que vam anar a casa seva a Cortula i Chioggia* a . Però tot i la rivalitat, tenim tantes paraules semblants i que sonen igual.
Als anys 50 vaig anar amb uns oncles a esquiar al mont Bordone** a prop de Trento. Al refugi hi havia un altre grup, parlàvem tots baixet, però vam sentir demanar “panètto”, ens vam alçar preguntant si eren genovesos. No, eren trentins i amb sorpresa nostra l´home de barba que s´havia girat, ens semblava que el coneguéssim de sempre: era el fill de Cesare Battisti***



* i **: Chioggia (al Sud de Venècia) i els Alps, amb Monte Bordone just a l´Oest de Trento:
  File:Villes Alpes.png
   
  a Chioggia i a Curzola (Dalmàcia) van tenir lloc dues famoses batalles entre genovesos i venecians. 
  (afegim que al segle XII ventimigliesos i genovesos lluitaven entre ells però també col.laboraven amb els catalans en la presa de Tortosa; i que dos segles més tard els lígurs lluitaven contra Venetos, Cathalanos et contra quoscumque inimicos et rebelles comunis Ianue)
 
*** Cesare Battisti, nascut el 1875 a Trento quan el Trentino formava part de l´Imperi Austrohongarès, va ser un irredentista italià. Durant la primera guerra mundial, en la qual va lluitar al bàndol italià, fou arrestat per les forces austríaques i condemnat a mort.
  No sentim cap mena de simpatia envers l´irredemptisme italià (en aquest cas concret tampoc una antipatia especial: Battisti va ser socialista i la seva esposa una coneguda opositora al feixisme), però, veient la cara de satisfacció del botxí de Battisti i la dels assitents a l´execució, no podem deixar de pensar en l´estupidesa que ens distingeix com a humans.

dimecres, 7 de maig de 2014

El retorn de Pinocchio

Hem dit alguna vegada que una de les nostres lectures preferides en genovès és aquesta traducció/adaptació de Le avventure di Pinocchio. L´autor, d´un poble del Piemont, amb dialecte de transició piemontès-lígur, ens ha informat avui que estrena web, aquesta, on incorpora un nuovo vocabolario di dialetto piemontese con note glottologiche; que la veritat és que fa molt bona pinta.

dijous, 1 de maig de 2014

Llibre recomanat (II)

La nostra segona recomanació és aquesta:      
   
 
 És un llibre d´articles de Paco Candel sobre la immigració a Barcelona, amb un protagonisme especial pels barris de la ciutat (que abans havien estat barris de l´Hospitalet) que acabarien perdent l´accés al mar. 
 
 Ja vam veure que a l´actual terme municipal de Gènova tres antics municipis independents (d´est a oest Sàn Pê d’Ænn-a, CornigénSestri Ponente; ara sembla que els nuclis més a ponent també podrien veure´s afectats) van patir la mateixa (dis)sort. De fet algunes de les obres d´ampliació del port de Barcelona van començar en paral.lel a les de Gènova:

És l'època [començaments del segle XX] del creixement dels principals ports del món. A la vegada que Barcelona ampliava el port amb els molls d'Espanya, Barcelona, Ponent i Contradic, Marsella ho feia amb les dàrsenes de la «Joliette» i «National» i Gènova amb els molls i dàrsenes de la «Lanterna» i «Sampierdarena».

 Curiosament les zones on els ciutadans/es han vist bloquejat l´accés al litoral han acabat recuperant el nom de Marina.

  Fem nostres les paraules d´un blogaire que escriu sobre els nostres barris:
  És aquesta la gran tragèdia de la Marina, un dels barris més mariners de la ciutat, però que ja no té accés a la platja. Barcelona la va fer desaparèixer als anys 1960 per ampliar el seu port. Cada cop que volen anar a la platja, els habitants de la colònia (..) han d’agafar el metro per anar a la Barceloneta o les rodalies per anar al Prat. 
 Potser és una utopia,però crec que algun dia s’haurà de restaurar almenys una part de la platja perduda de la Marina.

dimarts, 22 d’abril de 2014

llibre recomanat (I)

   L´expressió castellana 'menos mal' es diu en italià 'meno male'. Tant el català com el genovès de vegades calquen aquesta expressió1 en comptes de fer servir l´opció més genuïna formada amb l´adverbi encara: 'encara bo', 'encara rai' en català, ancon d´assae en genovès (assae és 'assai' en italià i 'assats' en català antic).


                                http://digilander.libero.it/paolore2/vignette/vignette4.html


  Al dialecte de Ventimiglia fan servir una forma equivalent al ancon d´assae genovesa i una altra que és gairebé idèntica al 'encara bo' català:

ancura assai/ancura ben meno male
unostruparla

Vegem una altra variant, més propera encara a la catalana, en aquest fragment que recollim de la magnífica pàgina Cumpagnia d´i ventemigliusi:
(el context del fragment és el següent: un home ha perdut part de les seves propietats per haver-les deixat arrambades a la pared de la casa d´un veí; un amic del desafortunat li diu 'encara bo que no us hi éreu arrambat vos)

    Bevémughe surve (..): ancù bona che nu’ ve gh’éiri arrembàu vui, a ‘sa müraglia

Pel que fa a la combinació entre encara + l´enigmàtica partícula rai (també present en occità i aragonès), és habitual a tot Catalunya però molt especialment a la parla de Lleida i comarques del voltant. Al menys així ho afirmen els autors d´aquest recent llibre que demostra que l´estudi de les llengües pot anar de la mà amb l´humor:
                                             


 No es tracta de cap obra mestra però és una possible recomanació de cara a la festa del llibre del dia 23. Una festa que han celebrat fins al dia 21 a Gènova i que celebraran a Occitània durant els propers dies.

                                 



  1- Quan com en aquest cas el calc genovès fa servir les paraules italianes (al text trobem male en comptes de la paraula genovesa ), suposem que això fa que al menys els locutors identifiquin més fàcilment l´expressió com a italianisme. No tenim clar, però, que aquest sigui sempre el cas, al menys pel que fa al català. Un exemple és la manifesta incapacitat d´alguns catalanoparlants d´adonar-se que si la paraula *ves no existeix en català, tampoc no ho pot fer la locució *en ves de calcada del 'en vez de' castellà (locució que per cert apareix recollida al llibre del qual parlem més amunt)

divendres, 7 de març de 2014

"a"

  
  Entrada que hem actualitzat i millorat (al menys així esperem) aquí.

  Aquesta entrada, que hauria pogut dur el títol de "pronoms i gènere", només té intenció de ser descriptiva -una descripció probablement superficial-, sense ànim d´establir cap judici ni cap jerarquia entre dialectes en base a una major o menor neutralitat en qüestions de marcatge de gènere. Una neutralitat, al cap i a la fi, que en la major part dels casos probablement ve provocada per altres motivacions lingüístiques o és directament fruit de l´atzar. 
  I tinguem també en compte que estudioses del sexisme al llenguatge com la quebequesa Adèle Mercier han considerat que quantificadors sintàcticament masculins com quelq´un són perfectament utilitzables de manera neutra. 
  Acabem dient que totes les variants ens agraden tal i com són.    


  Fa poc vam comentar que alguns dialectes tenen un sistema de clítics que els apropa a la neutralitat de gènere en l´ús dels pronoms de tercera persona singular. Així com algunes varietats lígurs (i llengües com el francès1) fan servir per defecte pronoms masculins en funció de pronom neutre a les frases impersonals, la de Spezia utilitza els pronoms personals (el masculí singular en aquest dialecte és i) en frases amb subjecte posposat2    
  I riva en fanteto      'Arriva un bambino'
   La m'è rivà na letea   'Mi e` arrivata una lettera'

o un pronom la, homòfon amb el pronom femení però amb origen diferent -probablement locatiu- a les impersonals:
  La gh'è en fanteto     'C'è un bambino' 
 
   Matisem ara aquesta suposada neutralitat: en frases impersonals amb verbs compostos el participi serà masculí, i també serà masculí el pronom clític de les frases amb quantificadors indefinits o el pronom chi, tant si el quantificador precedeix com si va darrera del verb (tal i com passa amb qualsevol substantiu masculí): 

  La paa ch'i n'agia gridà nisun  'Sembra che non abbia gridato nessuno'
  Ch'i agia ito questo, i ne cognoseva a situasion  
    'Chiunque abbia detto  questo, non conosceva la situazione'

En presència d´un altre clític o de la negació el clític pot no ser present (però fixem-nos en el participi masculí):
 I diso che (∅) ne sigia sta visto nisun  'Dicono non sia stato visto nessuno'

  (en aquest exemple del dialecte de Ventimiglia, a l´altra punta de la Liguria, trobem una opció interessant: mantenir el to impersonal de la frase -sense pronom personal i amb pronom expletiu l´- però amb partici concordat en gènere: Cunusciüa in particulare l’é a pesca â traina, pe’ piglià: buniti, (..) tuneti.. "Mene de pesca in Ligüria")


   Recordem que una llengua sense clítics subjecte com el català, on l´ús de pronoms indefinits neutres com qui o algú és recomanat a les guies de llenguatge no sexista, no és de totes maneres aliena a aquesta situació: podem imaginar frases com qui ho hagi vist (o si algú ho ha vist) haurà quedat esparverat, a les quals el participi és masculí, a menys que hi incloguem també la forma femenina.

  En genovès l´ús del pronom masculí després d´indefinits ens sembla fluctuant. Però per exemple creiem que el clític apareix sempre darrera de l´indefinit un (sigui quin en sigui el grau d´especificitat) i en canvi hi ha la tendència a no expressar-lo amb d´altres, com veiem en aquest text recent:

  nisciùn (∅) se domànda cómm’a l’àgge fæto [el telèfon mòbil] a diventâ ’n ògètto (..) indispensàbile (..) Quarchedùn (∅)se ricordiâ che ’na vòtta (..) existéiva i “duplex”, sàiva a dî doî teléfoni in sciâ mæxima lìnia (..) 'ningú no es pregunta com hagi pogut [el mòbil] esdevenir indispensable. Algú recordarà que abans existien els "duplex", és a dir, dos telèfons amb la mateixa línia' Gazzettino Sampierdarenese gener 2014

però és difícil no veure´l aparèixer a la frase principal o si volem reprendre el subjecte; Se quarchedùn ne sa de ciù ch'o ne scrîve. ?si algú en sap res més que (ell) ens escrigui?
vegem un exemple amb chi:

  chi passava pe stradda in quello momento o no l’è staeto colpìo.  
   'qui passava pel carre en aquell moment no ha estat colpejat'


de fet podem imaginar una versió més llarga d´aquesta frase, on encara sigui més difícil reprendre el subjecte sense fer servir el pronom:

 chi passava pe stradda in quello momento no l’è ciaeo ch´o segge staeto colpìo. 'no està clar que qui passava pel carrer en aquell moment hagi estat colpejat' 

 En frase genèriques o refranys pot no aparèixer:

Chi no cianze no tetta.  'qui no plora no mama'



Provincia della Spezia – Localizzazione     La Spezia i la seva província. A l´Oest, Gènova


  En el cas de frases amb quantificadors indefinits alguns dialectes gal.lo-itàlics assoleixen una certa neutralitat per mitjà de diferents construccions. Les varietats piemonteses més centrals i allunyades de la Ligúria ja l´aconsegueixen directament perquè el pronom de 3ª persona singular és igual en masculí i femení: es tracta d´un pronom a, igual a l´expletiu de les impersonals.

  Altres varietats suprimeixen el pronom darrera del quantificador; com veiem en aquests dos exemples milanesos (Llombardia), aquesta opció pot coexistir amb la que usa el clític:
 ghe vor che nesun (∅) faga frecas /Bisogna che nisun al faga rumur/Bizogna che nisun el faga rumur   'Bisogna che nessuno faccia rumore'

  Nesunc (∅) me capis/Nisun (∅) me capis/Nisun el me capis    'Nessuno mi capisce'

  una altra opció habitual és un ordre invertit respecte al de l´italià (o el català), amb el quantificador en posició postverbal. Exemples de Redondesco (Mantova, Llombardia), de nou amb ningú de protagonista: 
   Gh’a vist gnent nisü               'Nessuno ha visto niente'
    Ve pö nisü a mangià che     'Nessuno viene più a mangiare qui'

 Al mateix dialecte trobem el que suposem és el recurs a una 3ª pª plural (en certa manera com en anglès; vegeu nota 1):
   Basta che nisü i la várde    Che nessuno lo guardi! 

  Un recurs habitual és l´us del pronom a. Es tracta d´un pronom indiferenciat, que en molts dialectes es fa servir per frases impersonals però també com a pronom personal (generalment per a les 1ª pª singular i 1ª i 2ª plurals3). El que ens interessa aquí és que en alguns dialectes el poden fer servir com a subjecte darrera de quantificadors indefinits. Ho veiem amb exemples extrets d´aquest llibre sobre els dialectes suïssos del Canton Ticino (que tenen com a pronoms de 3ª persona al i la o formes similars)
 nissügn a ga na dava   nessuno gliene dava
 queidügn a déf vütam  qualcuno deve aiutarmi
 chi vör a pò vigní    chi vuole può venire

Precisem però que el clític a es pot fer servir també en algunes varietats quan parlem d´un grup composat per individus d´un sol gènere conegut, la qual cosa fa pensar que l´ús d´a no serveixi (només) per, diguem-ne, des-sexualitzar el subjecte sinó que depèn d´altres factors, com la cerca d´un major o, en aquest cas, menor grau de concretesa. Això converteix aquestes construccions en ideals per frases genèriques, com en aquest refrany de Parma (Emília):

 Chi s' cäva la sonn', a n' s'cäva miga la fama 'Qui es treu la son no es treu la gana'


Ja hem vist que el genovès suprimia el pronom en frases d´aquesta mena (en no tenir el pronom indiferenciat a el seu recurs és l´absència de pronom).

   L´estructura d´aquesta frase parmesana és semblant a una que hem vist al paràgraf anterior (chi vör a pò vigní): absència de clític a la subordinada, clític a a la principal. Amb la diferència que la frase del dialecte suís no té un sentit tan genèric sinó referencial o específic. En aquest segon tipus d´oració el parmesà pot augmentar el grau de concretesa fent servir la seqüència de clítics: impersonal (a)/personal (al o la, segons sigui el subjecte masculí o femení): 

   Von 'd chi fachen ch’a guardava al gh’à ditt...    'un dels treballadors que  estava mirant li ha dit...'4
 
  Així, la tria del pronom ve determinada pel tipus de frase i el menor o major grau d´especificitat de cada o d´un mateix quantificador (tindrem, de menor a major especificitat: absència de pronom/pronom indiferenciat/pronom personal).


Province della LombardiaRepubblica e Cantone Ticino – Mappa Provincia di Parma – Localizzazione

              Llombardia                                      Canton Ticino                    Província de Parma

 
 Acabem on hem començat, a la província de Spezia. A Riomaggiore (Rimazúu), al costat de la capital de la província, existeix el pronom a per frases impersonals però desprès de quantificador tornem a trobar el pronom personal singular masculí (homòfon amb el plural però amb el verb en singular):
 
A paa che quarcun i gi-agia luià    'Sembra che abbia gridato qualcuno'

   NOTES

 1- Com és sabut, una altra llengua de subjecte obligatori com l´anglès soluciona els problemes de l´ús sexista dels pronoms per mitjà de l´anomenat singular they.
     D´altra banda, recordem que el pronom o es pot fer servir quan el subjecte és una proposició, de l´estil 'passejar pel carrer (*això) m´agrada'. L´equivalent francès seria en aquest cas ça.

 2- En aquesta entrada els exemples sense hipervincle (i la corresponent traducció italiana) provenen tots de la base de dades de l´ASIT. Les imatges estan extretes de Wikipèdia


  3- L´origen d´aquest clític no està clar, però sembla que es tracta d´el pronom que va substituir en alguns contextos el corresponent pronom masculí de 3ª pª singular. En un estudi sobre aquest clític al dialecte padovà (i ara ja ens hem desplaçat al Vènet, al nord-est), llegim:
gli esempi con el sono riconducibili a una situazione analoga a quella del francese attuale, dove l’espletivo in contesti simili (..) coincide con il clitico di terza persona, mentre gli esempi con a’ ’l potranno essere ritenuti rappresentativi di uno stadio intermedio, nel quale a’ può cooccorrere con el ma,si badi, solo con la sua forma clitica (’l) . Luca d´Onghia: Sulla sintassi del clitico a' nella documentazione padovana

 4- En Bruno Moretti, autor del llibre que hem citat sobre els dialectes suïssos ticinesos, en resposta a una consulta nostra, ens ha confirmat molt amablement que en aquestes varietats en freses similars també es faria servir el pronom personal al, com a la frase parmesana.
D´altra banda comentem que l´alternança 'Ø/a versus pronom personal' és molt habitual en altres contextos on es vulgui difuminar o al contrari posar en relleu la figura del subjecte. Passa per exemple en frases relatives: el propi Moretti comenta al seu llibre que als dialectes ticinesos les frases relatives restrictives (és a dir les identificatives, les que en certa manera fan funció adjectival) no duen pronom o poden dur el pronom a, i les no restrictives (les predicatives, amb una autonomia més gran respecte a la frase principal), incorporen el pronom personal perquè en aquest segon cas:
il pronome ha l´effetto di 'autonomizzare' la subordinata, staccandola (..) dalla funzione secondaria finalizzata all´identificazione del nome (..), per inserire invece una nuova predicazione
 
L´autor ens dóna dos exemples que ens ho acaben de fer entendre:
  -relativa restrictiva, amb pronom a opcional:
l´è parti insema al fiöö che Ø giügava al balon 'ha marxat amb el noi que jugaba a la pilota'
  -relativa no restrictiva, amb pronom personal:
u visc-t un fiöö che l giügava al balon 'he vist un noi que jugaba a la pilota'
(Ai margini del dialetto. P.142)

Es tracta en definitiva de posar més o menys en relleu el subjecte per mitjà de la presència o no del pronom personal segons el tipus de relativa.

 En padovà està creditada una fase intermitja en la qual a les relatives restrictives apareix el pronom a (o la combinació a l´), característica que
 non trova riscontro nella situazione del padovano [actual], dove le relative restrittive impediscono anzi l’occorrenza di un pronome clitico soggetto, e al grammaticale El tozo che ze vignù ieri ze me fradèo si oppone dunque l’agrammaticale *El tozo che ’l ze vignù ieri ze me fradèo. Luca d´Onghia: Sulla sintassi del clitico a'...

  En moltes altres varietats trobem un tractament diferent de les dues menes de relatives; p. ex en ladí (on no hi ha expletiu).

  Pel que fa a la Ligúria, al menys un dialecte, el de Cicagna, fa servir un clític a les relatives no restrictives però no l´usa a les restrictives (i a més a més en aquest segon cas deixa el verb en 3ª persona singular sense acord amb subjectes plurals, donant a la clàusula relativa un aire encara més "impersonal")


Veneto – Mappa 
                                       Àrea de parla ladina i Pàdova dins la regió Veneto