(text no definitiu: hi estem treballant al llarg del 2022)
Entrada poc lígur: hi trobem una família de mots que no sembla gaire present al Nord d´Itàlia; i un peix, Diplodus cervinus, poc habitual a la Ligúria -i també fins fa poc al nostre litoral
que de fet seguia sent l´única a la dècada dels 60 del segle passat -ho veiem en aquest llibre d´E. Tortonese de 1965:
En aquest article de 1966 veiem que els pescadors Nord-catalans no el coneixien encara: Cette espéce est assez rare sur nos côtes. Deux vieux pêcheurs de Banyuls à qui je l'ai montrée ne la connaissaient pas.
de fet nosaltres hem parlat recentment amb algun pescador cambrilenc i segueix sent un peix migdeconegut i sense nom. Tot i que ja es veu sovint a les nostres platges: el vam veure recentment a la platja del Somorrostro -hi vam arribar baixant per un carrer molt genovès:
***********
Segons wikipedia una de les denominacions occitanes (i franceses) del sard, Diplodus sargus, és mo(u)chon. Paul Barbier va escriure un interessant article on relacionava el nom amb el mot 'moixó' -que com a ictiònim en català és el nom dels joells. Pel que veurem sembla que com a nom de sargs és sobretot Basc i tangencialment occità (gascó)
a principis d´estiu els sards revolotegen al voltant dels banyistes, com moixonets.
Però aquest peix de seguida es fa gran; i de fet a les Terres de l´Ebre un nom semblant, moixarra, s´aplica a l´aurada -que és un peix macís, que dificilment evoca petits ocellets
pengem fotos extretes de viquipèdia; són alguns dels peixos de l´entrada. El primer, un joell, és clarament més petit i molt diferent dels espàrids de les altres fotos -una mabre, una aurada i una càntera:
en euskera, pel que veiem aquí o aquí, apliquen a algunes localitats el nom muxarra (o la variant castellana mojarra) a un altre peix de la família, la mabre. Més habitual que designi el sard i la Variada. Aquest darrer peix té un morro allargat i quan pica el seu menjar sembla que l´estigui petonejant, però no és probable que el nom estigui relacionat amb Musu/Muxu 'llavi,petó' -de tota manera vegeu un dels textos més avall; i, com passa sovint amb els ictiònims, no creiem descartable que un mot inicial hagi estat reinterpretat per etimologia popular i apropat, en aquest cas, al concepte de 'morro punxegut'
una variada fent petons al seu menjar
Sense ser peixos gaire habituals, els nostres sargs -sard i variada per exemple- es troben “des de sempre” al litoral basc i gascó. En aquest estudi, a pàg.68, llegim que a Hondarribia hi ha restes fòssils de Diplodus sargus, Muxar handia
A Iparralde no sembla gaire estesa la denominació Muxar(ra) -en aquest diccionari només apareix Muxoin. Però si tornem a Duhamel, que va contactar amb pescadors basco-francesos, trobem les dues denominacions: Moucharra i Mouchogna, amb il.lustracions dels dos peixos a qui suposadament s´aplicaven. La primera semblaria correspondre més aviat a un Diplodus cervinus. La segona, el Mouchogna sembla un sard (tot i que la forma del cap recorda una mica una aurada, i en la descripció del peix Duhamel va parlar d´una taca a l´opercle com la de S.aurata; aquí l´identifiquen amb la mabre)
en aquest llibre recent veiem, en efecte, que un dels Muxar és el cervinus, amb la franja negra que travessa l´ull i que falta al dibuix de Duhamel; el sard n´és un altre (el muxar handia 'gran', no un Mouchogna/muxon etc):
Per Cuvier la moucharra de Duhamel seria un sarg atlàntic (però al final de l´entrada veiem un altre text seu -de Cuvier- on aplica el nom al sard; també Guichenot va identificar el Moucharra de Duhamel amb el sard ); no és incompatible amb que es tracti de cervinus -que s´ha fet comú a la Mediterrània només a les darreres dècades
de fet Cuvier no podia identificar amb precisió el peix de la il.lustració de Duhamel perquè no coneixia D. cervinus: Cervinus no apareix a la seva Histoire des poissons -sí a la posterior història dels peixos de les Canàries de Valenciennes; abans l´havia descrit Lowe aquí; aquí un resum de les primeres atestacions d´aquest peix (que fins el 1893 no va ser vist a Gènova).
Segons Doderlein per la banda atlàntica només arribava fins a Portugal -però pel que veiem sembla que els bascos ja el coneixien de molt abans; i probablement Duhamel va ser el primer a fer-lo dibuixar.
Al text de Doderlein, per cert, hi ha el que suposem un (divertit) error tipogràfic, per mitjà del qual el nom castellà de cervinus, mojarra, es transforma en això
Acabem aquest parèntesi dient que per d´altres autorsel Moucharra basc és l´esparrall. Veiem en aquest darrer text enllaçat (també a Cuvier) que el nom va ser traspassat per Bloch i Lacépède a un peix americà
aquests són els noms -francesos, científics i bascos- d´alguns sargs en aquest vell llibre de la Societat de ciències de Baiona. Musonia és clarament el mot Mouchogna de Duhamel, amb una grafia diferent
el pas de Mouchon a Bouchon -el nom francès del sard- és fàcil. Desconeixem però si el camí podria haver estat el contrari, i si hi ha alguna opció que tots aquests noms siguin d´origen romànic i derivin senzillament de 'boca'. Aquí veiem que una variant basca del nom del sard és Buzoin
El text genera altres dubtes: el Sargus Salviani -la variada- rep el nom basc Erla, que és més aviat el de la mabre. El nom francès al text és Sargue rosé, que també sembla ser una denominació de la mabre. Sembla per tant que al text hi podria haver confusió entre els dos peixos
Erla té etimologia poc clara; ho veiem aquí-on apareix una estranya sinonímia merula/sarg- i aquí:
Segurament està relacionat amb el nom càntabre Perla -que sí que descriu bé l´aire marmori d´aquest peix- però desconeixem quin dels dos ictiònims, erla o perla, és anterior (un dels dos deu d´haver estat una reinterpretació de l´altre):
Tornem a Muxar, perquè tot i que aquests noms bascos probablement deriven del castellà (i tirant més enrera de l´àrab, com veurem), tenen un gran interès. Es podria pensar que el duet Muxar-muxoi tenen origens diferents i que les formes muxoi sí que estan relacionades amb Muscio 'moixó', per designar peixos petits i primets com els aterínids; però el cas és que designen majoritàriament espàrids (a Iparralde per exemple) i a més a més s´aplica als de major mida -I muxar, com veurem més avall al diccionari Azkue, sembla un diminutiu. I malgrat això, els joells acaben apareixent també enmig de la nomenclatura dels sargs -amb noms que potser són diminutius del diminutiu? :
Aquí(léxic d´Ondarroa) hi ha dues entrades: Muxar pels sargs, i una altra pel peix semblant al joell.
múxar//muxárra(Diplodus sp.)mutxárri//mutxarríxe; arraiñe, abixoi; (sin sangre) "mutxarriak baino odol gitxiago, ezegaitik kezkatu edo miñik artzen ez dauanagaitik"
qui rondina per no res és comparat amb un mutxárri, ens diu la part del text entre cometes..
Són dues entrades separades però a la veu corresponent als joells hi ha una cita que fa referència als sargs: Ondarroan muxarrari sarbaista be deitzen doutse 'A ondarroa anomenen el muxar també sarbaista' (un altre nom en aquest i altres lèxics és Sarbu, que sembla un creuament entre Sarg i el nom d´un peix de riu, Zarbu, el Chabot francès)
encara una tercera veu Mujoi, tot i que el mot sembla residual a Ondarroa (i el parèntesi (erd.) al.ludeix a erdara 'llengua no basca' i indica que la paraula és d´origen forana. O potser més concretament que no existia a Ondarroa?):
mújoi // mujói (erd.)(Diplodus sargus)
Al Diccionari de l´Acadèmia basca inclouen el mot Mutxárri dins la veu Muxar -citen aquest text, on Mutxárri és una veu independent-; Muxar resulta així en la seva entrada tant un spàrid com en darrera instància també a un peix que respon a la descripció del joell/moixó:Pez sin sangre, pequeñito y débil.. Sota la veu Muxoi situen un altre spàrid, la xopa
aquí veiem més variants semblants al cat. moixó; l´interrogant darrera de sargo expressa dubtes sobre la identificació, però la descripció ('semblant al múxar') indica de nou un spàrid:
de fet sembla que Muxoí no només no designa un peix petit, sinó que dins dels spàrids s´aplica al(s) més gran(s) que el muxar -o el mateix muxar un cop crescut:
muxar (..) Diplodus vulgaris”. M-d: muxoaren kumea izatea legez baina ez da muxoa. Beti da txikia.
muxoi (..) Def.: iz. “G. sargo”. Mundakakoamuxuedela dirudi, hala ere batzuetanmuxoyeesaten du Dimasek. M-d: muxarra baino haziagoa,
'el muxar sembla la cria del moxó, sempre és petit.. el muxó està més desenvolupat que l muxar' diuen els textos -extrets d´aquí. On veiem encara una forma "híbrida" de mida intermitja entre el muxar i el muxoimuxo-muxar muxarra baino haziagoa, baina muxoa baino txikiagoa
a la Barceloneta vam veure aquest D. cervinus, al costat d´un sard (i un moll).
la qüestió es complica encara més perquè en euskera i llengües veïnes també alguns mamífers rosegadors reben noms semblants. Semblen de fet d´origen diferent però veurem que alguns autors les van tractar conjuntament
en aragonès per exemple, Mincharra; fet derivar aquí (text de R. Vidaller), tentativament, de mus 'ratolí'. Si la primera part fos efectivament 'mus', caldria explicar la 2ª; Vidaller de nou ens fa en el seu blog un resum d´opcions:
Charra se puede relazionar con l’oczitán garri / jarri, “zorz, rata”,(..) Otra posibilidá ye que charra deribe de –kar, “piedra” y/u “carrasca, caxico”. (..) Allora mincharra podreba esplicar-se como “zorz de carrasca/caxico”, bien amanato a o nombre zientifico Elyomis quercinus,
aquí dediquen al rosegador dues entrades separades -per les variants que comencen amb B o M, amb un munt d´opcions etimològiques. Pel que fa als peixos, vinculen una forma Muxoin amb Muxar i, basant-se en Coromines, ho relacionen tot plegat, de nou, amb "moixó" -com havia fet Barbier
Curiositat: com que l´etimologia apareix en una veu derivada, M.Morvan no la va veure ni va establir la relació entre els diferents ictiònims i la va reclamar en el seu comentari a la part final del text que acabem de citar:Busarra (..). Oui, certes, les var. "vascongadas" sont bien données, mais quelle est l'étymologie?
al diccionari de l´Acadèmia basca separen les entrades pels mamífers i
Al diccionari d´Azkue hi ha dues entrades, però perquè la segona veu -Muṡar, que és de fet la que correspon a Muxar, és un diminutiu que inclou els petits del mamífer i els petits espàrids (i també un cuc que serveix d´esquer):
al llarg de tot el diccionari Azkue, la identificació de noms com muxar o mujarra o mujarrilla no és gaire clara i sembla aplicar-se a molts peixos; en aquest cas a un peix descrit amb "una taca vermella a prop de les brànquies". Una descripció semblant a la que trobem a Duhamel d´un peix anomenat pels bascos Tablarina. Aquest mot designa per alguns l´aurada: vegeu aquí o aquí (on Lafitte escriu: Taularin, daurade,ne pas confondre avec dorade.Al seu diccionari Azkue havia escritDorade) Per d´altres és la Salpa: aquí o aquí (al segon text no apareix enlloc l´aurada).
No tenim clar quin seria aquest peix de taca vermella; la xopa -un spàrid molt semblant a la salpa i també a uns peixos que apareixen al final de l´entrada, els gerrets? O potser un pagell? -hauríem apostat per aquest, una de les mojarras andaluses.. si no fos perquè fins fa 5 anys no havia estat detectat al Pais Basc:
en aquest document sonor un vell pescador d´Hondarribia parla de la muxarra; ens sembla entendre que s´hi refereix, de nou, com a un peix amb una taca vermella (gorrixka) a prop del cap. Fa servir el mot Muxarra, clarament, com a nom del peix en un dels 3 estadis de creixement -a mesura que es fa més gran passa a ser anomenat Xartobikoa (o xartomikoa?) primer, Doala més tard: Arrain klase bati tamainaren arabera 3 izen ematen omen dizkiote: "muxarra", "xartobikoa" eta "doala".
Potser hem d´entendre que el darrer nom és una modificació de Dorada? per cert que la taca al cap de la dorada més famosa, l´aurada, és habitualment descrita com a negra, però com veiem en aquesta foto de WP, tendeix al vermell:
aquí ajunten els noms dels mamífers i els peixos en una sola entrada, els relacionen amb denominacions gregues -en darrera instància del nom grec pel ratolí-..però al final de l´entrada reenvien a Musu 'petó, llavi'
MUXAR/BIXAR, zoologie: 1º MUXARARRUNTA, “lirón gris, loir”, Glis glis, de la famille des gliridés;
2º MUXAR, “Sar à tête noire ou Sargue”, Diplodus vulgaris, poisson ostéichthyen de la famille des sparidæ; (..) Probable emprunt très curieux : gr. μυωξάρια(muōxária) “petit trou de loir”, terme d’insulte (..) Le mot μυωξάρια(muōxária) « signifie “trou de souris” ».(..). VoirP(H)OZOZetMUSU.
Toute la famille MUSU, MUSUIKA,(..) MUXAR/BIXAR,(..)tourne autour de l'idée de “lèvre”
(l´origen de Muxu o Musu -i de francès Museau,italià Muso- no està clar; pre-llatí segons Morvan -vegeu també aquesta llarga disquisició de Chaho-. Sense relació amb Mus 'ratolí'. En tot cas els nostres peixos poden evocar tant el concepte 'llavi, morro' com el de 'Ratolí': abans hem dit que la variada sembla petonejar el menjar, però també podríem dir potser que el rosega)
Rohlfs també havia parlat alhora dels noms dels rosegadors i els peixos -si més no el de l´aurada- i els havia fet derivar tots de moix
però encara ens queda l´opció àrab que relacionaria els nostres peixos amb el nom d´un arma, una llança -de fet recordem que el mot d´on prové el nom de la família, sparus, també tindria aquest significat. Llegim què ens diu Joan Veny
De fet aquí veiem que encara existeix en castellà la variant almojarra. Aquest significat i etimologia que hem vist al text de Veny ja havien estat recollits per Cuvier en parlar dels noms dels sargs i dels gerrets -però el naturalista francès va semblar considerar que els noms bascos tenien un altre origen:
Tot plegat molt complex i complicat, però també semblava complicat aconseguir que les moixarres mengessin de la mà dels humans, i aquests italians ho han aconseguit
aquest dibuix ens el regala un amic que és de les terres on de l´aurada en diuen moixarra
Entrada escrita durant l´estiu del 2020 i de moment "enmagatzemada" -o en aquest cas "amagada", aquí
En lígur hi ha moltes paraules amb el significat 'amagar(-se)'. De Subacà i Intafoâ vam parlar aquí. Un altre mot interessant és aciatà(se) -que només hem trobat en la forma reflexiva, i de vegades escrit amb una S, d´altres amb dues
Ařagna Trachinus draco (..). Pe’ u ciü a sta’ aciatà inte l’arena, lasciandu sporze sulu i ögli e a prima ařéta d’a schina, aspeitandu ghìmbari e pecin pesci, ch’a l’aganta asbrivànduse in avanti, pe’ aciatàsse sübitu dopu.
al diccionari Aprosio sí que apareix una forma transitiva, i l´equivalent mentonasc
ciattà vb. “nascondere” DVO (On.). LP 23 ciatase “appiattarsi, nascondersi”. “il passaggio - pl- > -c&- si ferma all’attuale confine italo-francese, con scarse infiltrazioni (Mentone: pyatase)”. D aciatà. aciatagliu. (d’)aciatùn. (da) ciatùn. descciatà
com que deriva de "plat(tu)" -la P llatina dóna una C en lígur- no té cap relació amb els verbs occitans Aclatar/Acatar.
en el cas d´Aclata Azais o Honnorat sembla que encara no el recullen el significat 'amagar', només el de 'inclinar' -en la seva entrada Aclata Azais reenvia a Acata i Honnorat els va considerar independents. Aquest diccionari més recent sembla considerar-los tots dos formes incorrectes (no sabem ben bé per què ho haurien de ser) de Acaptar
més verbs -molts- provençals amb el significat proper al d´amagar (francès Cacher) aquí un d´ells és (s)Atapir, relacionat amb el català Atapeir; que pel que llegim aquí també es troba en sard: Interessant veure que també existeix als dialectes del ponent lígur, amb el sentit 'apretat, esclafat' -com en català o sard, no sembla haver arribat a tenir el sentit secundari 'amagar-se' que trobem en occità -i francès; pel francès antic vegeu aquí) Però no trobem el mot, en cap dels significats, a diccionaris de Niçard; i en aquest Vocabulari de mentonasc, la parla de transició entre el provençal i el lígur, el Tapir francès (en forma no pronominal) ve traduït amb Piata, vist més a munt
El significat 'amagar-se' de S´atapi sembla limitat (vegeu Mistral a a sota) a la zona del Forez, al límit entre occità i arpità Provençal/occità (Mistral):
A l´entrada anterior vam parlar del sarg imperial -peix de l´esquerra a la foto. Però el text de l´Enrico Malan parla de molls -peixos de la dreta. Remarcable la diferència de color dels dos molls de la imatge: sempre ens costa saber si és deguda a que són espècies diferents (moll de roca o de fang -barbatus-) o si són degudes a l´edat o a altres factors
que verbs amb aquest significat 'amagar-se' provinguin d´una noció inicial 'abaixar-se/inclinar-se etc no és sorprenent. De fet segons Coromines, també el nostre Amagar podria haver tingut inicialment un significat semblant. A banda d´això, l´etimologia del verb és desconeguda
segurament ho seguirà sent; aquí només comentarem una curiositat: a la regió veïna de la Ligúria, a l´Emília, existeix la paraula Maghètt, emparentada amb Magón -germanisme que vol dir 'estòmac (dels animals)' i, per extensió ha passat a significar a gairebé tots els dialectes nord-italians 'opressió a l´estòmac, tristor'. Maghètt, en canvi, són els diners que es deixen de banda, amagats, els estalvis
Maghètt è il gruzzolo, una scorta,dei risparmi. Così averogh al maghètt/avergh quél da ‘na pärta sono frasi equivalenti http://consultadialettoparmigiano.org/
Entrades
