dilluns, 17 de juny del 2013

Pecat "vinial"

Fragment d´un comentari trobat a Internet:
 Direi che [transmetre als fills el propi dialecte] è molto importante e infatti a me spiace [que] i miei genitori e i miei zii non l'abbiano fatto con noi figli.
E' vero che siamo a Torino e le origini sono calabresi però quello che io e i miei cugini sappiamo dire in dialetto (pronuncia pessima anche se capiamo tutto) lo abbiamo imparato "sul campo" e cioè andando in vacanza lì (..).
Concordo con te però sull'importanza che i bambini sappiano parlare (e scrivere!!) innanzitutto in italiano e poi in dialetto.
Questa è una pecca che ad esempio nel paese calabrese dei miei ho riscontrato in molti dei miei amici (..) e cioè il non saper parlare in italiano.


Es tracta d´una persona que veu amb simpatia els "dialectes" però al seu text trobem dos dels llocs més comuns sobre el tema: d´una banda, la consideració que aprendre o inclús trobar-se exposat al dialecte pot ser nociu per l´aprenentatge de l´italià (la versió extrema d´aquesta opinió arriba a l´equiparació italià=parlar correctament; dialecte=parla corrumpuda). D´altra banda destaquem que l´autor del text, piemontès fill d´immigrants del Sud d´Itàlia, ni tan sols es planteja que el seu dialecte sigui el piemontès sinó el que li ve per la banda familiar.

   Pel que fa a aquest segon punt, i tot i que evidentment molts immigrants sí han après el dialecte del lloc on viuen (i en Fabrizio de André, a qui vam dedicar un post, n´és un exemple il.lustre1), és cert que aquesta visió "tancada" del paper dels dialectes sembla bastant estesa. Vegem el que escriu un altre piemontès que viu, en aquest cas, a Catalunya:

 faró un esempio. Io sono piemontese. Se domani andassi a vivere a Venezia e provassi a parlare in dialetto mi riderebbero in faccia. Mi discriminerebbero e sfotterebbero, non riconoscendo il mio sforzo per parlare una lingua non mia, e comunicare. E fin qui, diciamo, nulla di atipico. Ma io, sempre piemontese, che parlo catalano in catalunya vengo aiutato, apprezzato, con poche parole magari pronunciate male, mi chiedono se voglio che mi aiutino a prlare meglio, etc. Da una parte c’e’ l’esclusione per non essere appartenente per cultura a una regione, dall’altra c’è il desiderio di inclusione su base solidaria.


 el seu testimoni és interessantíssim (i entre els comentaris que hi ha al fòrum que comentarem a continuació n´hi ha uns quants que li donen plenament raó, com el d´una genovesa orgullosa del dialecte -però a qui no agrada sentir-lo de la boca dels nens- que considera que parlar el dialecte serveix per "marcar diferències" respecte als forasters), però matisarem que no coincidim 100% en la conclusió: el que per ell és la prova que a llocs d´Itàlia hi ha un nacionalisme excloent, per nosaltres és consequència també de la poca consideració i dels complexes (fomentats pel centralisme italià) envers la pròpia llengua.

   Això ens porta de nou al primer punt. Vegem per exemple els comentaris escrits fa ja uns anys en aquest fòrum: n´hi ha que veuen el dialecte com una parla vulgar, nociva; que consideren que els pares i els avis dialectòfons faran un favor als nens si els parlen en italià... 
   Al costat d´aquests comentaris n´hi ha també uns quants que lloen el bi o el trilingüisme. Un d´ells, per exemple, és el d´un ciutadà de la regió Friül-Venècia Júlia que declara que la seva filla està exposada (i assimila positivament) al triestí (dialecte vènet), l´italià, l´eslové i l´alemany. La conversa acaba quan una mare sarda, a qui no van parlar en la llengua familiar perquè totalment desacreditada fa uns anys, explica que el seu fill parla sense problemes català, castellà i italià.

                                                                    *********

   Destaquem també, però, que el participant triestí confessa que els seus pares friulanòfons van parlar en friulà amb el primer fill però amb ell ho van fer en vèneto/triestí (potser, això sí, perquè eren immigrants de zona friulanòfona residents a Trieste, actualment de parla vèneta). La wikipèdia ens recorda que és un cas habitual:
Da notare inoltre un fenomeno relativamente recente e tuttora in atto,e cioè che il veneto tende a predominare sulle parlate alloglotte


   No es tracta aquí del fet (ja comentat vàries vegades en aquest blog) que una variant d´una llengua s´imposi com a estàndard pel damunt d´una altra variant de la mateixa llengua, sinó que una llengua minoritària ocupi el lloc d´una de més minoritària encara. El peix gros es menja el petit i el petit el més petit. En paraules d´un altre internauta friulià:
   Io sono uno dei pochi che sappiano ancora esprimersi in friulano concordiese, parlato da tutti fino a pochi decenni fa nell'estremo sud ovest del Friuli e nel nordest della provincia di Venezia, molto vicino a quello usato da Pasolini, per intenderci. Poco studiato e un po' snobbato dagli studiosi, tutti concentrati a Udine,(lo chiamano con disprezzo furlan meneghel) è soppiantato dal... veneto, giudicato più "smart" e, naturalmente, dall'italiano.

                                       
                        ************************************

  Són unes poques opinions obtingudes "a distància" gràcies a Google i que tampoc no haurien de servir per generalitzar (ni per idealitzar la situació catalana).
  Però sí ens han servit per presentar una paraula interessant: segons l´autor del text que encapçala aquesta entrada, ser dialectòfon i no dominar l´italià és una pecca, un defecte (gairebé podríem dir un pecat venial).

  Segons els diccionaris etimològics la paraula deriva de l´occità peca (i recordem que l´hem vist usada per un resident al Piemont, regió fronterera amb terres occitanes i a més amb minoria de llengua d´oc), de la mateixa manera que la coneguda interjecció peccato (genovès peccòu), 'llàstima', ho fa del provençal pecaire

  En castellà la paraula hauria pogut adquirir el significat secundari de 'taca a la pell' (italià lentiggine; comp. amb català lentigen). L´Alcover-Moll ens recorda que el català piga tindria un altre origen:
La forma cast. peca ha estat relacionada amb pecar (..);però la forma catalana amb i sembla oposar-se a aquesta explicació. Segons Cor. DECast,iii,707, cal considerar piga com a pertanyent a la família del verb picar.

 La peca castellana podria tenir de fet el mateix origen segons alguns diccionaris  (las pecas deben su nombre al verbo picar (..) latín vulgar piccare) descartant així la connexió amb el verb pecar. El Wiktionary sembla donar com a bona la relació amb picar (aquí i aquí). De fet creiem que en occità hi ha dues paraules diferents pels dos significats: peca per defecte, pigalha per piga.

  Sigui com sigui, i per explicar l´intent de joc de paraules del títol: a la Ligúria pigat es diu pigau o pigòu, i a la Riviera di Ponente la paraula dona nom a un famós vi (en aquest cas, però, tampoc no està clara al 100% l´etimologia; vegeu per exemple aquest article):
   Il suo nome deriva dal termine dialettale “pigau” oppure “pigou” che significa piga cioè la piccola macchia di color ruggine, che compare sugli acini maturi.(Riviera24)




   1- Destaquem de totes maneres que, pel que sembla, un genovès ara mundialment conegut, en Beppe Grillo, li deia a De André guarda che tu il genovese non lo sai

3 comentaris:

  1. Pel que sembla, en genovés "pecca" es diu "menda" o justament "pecou". Jo utilitzo les dues, encara que el segond dona realment la idea de una cosa que es deu/pot "emendar"( literalment treur-li l'error; it. emendare). No es diu pecca en ligur.

    Si es veritat que es diu que en de André no savia parlar com un mare-llengua ni molt menys. Es pot ascoltar, molt breument i amb audio disturbat, xarrar a carloforte http://www.youtube.com/watch?v=SMWSK9e8Sl8
    jo m'hazardaria a dir fins i tot desde aquì que no és la seva llengua mare.Parla, fa riure la gent, enten; jo no soc a un nivell mol different, relativament a la situaciò da'avui en dia (en que parlo cada dia i sento parlar i veig que moltes de les coses dites aquì http://lengoaligure.org/lengoa-l-gure/deandre.html son veritat.Gracies, perqué el tet és una etrapolaciò de un sugerit per aquest bolg.

    Quant al rol llengua-dialecte a Italia i a Liguria, per comentar el que diu aquesta gent als blogs, tecnicament a Italia hi dos punts:1) estem enrere de un deu quinze anys, 2)i com a causa del precedent, hi una fort divisiò entre nort i sur. Al sur, com que aquells dialectes permiten una transiciò amb l'italià, es tend a parlar una mena de cocoliche que, encara que no és la "llengua antiga", tampoc és italià. També serà un fet de forma mentis, car els genovesos no diem "metticene ancora un pittino, " mentre que els sicialians no esiten en dir "metticene n'anticchia" (espero s'escribi aixì). Els italians del sur, em passava a Barcelona, et dien "sto a scende" si esperas a baix les escales, però jo no li dic "sono in scendere" (és veritat que es diu molt poc també en genovés corrent); però és per dir.

    En aquesta situaciò, a ont al nort hi ha el problema de les perduas dels dialectes, que si no es faran llengues com ara comensa a passar a Francça, moriran (i el ligur més aviat que els altres grandds sistemes dialectals del nort - exeptuat potser el emilià-romanyol, que ja son dues llengues més aviat distintes). Al su en canvi no hi ha problema que es perdil'us de parlar altre que que l'italià, encara que seria ben bé millor que l'istitucionalisessin allà també, per coherencia i per salvar el patrimoni d'allà (que no esdivengui cocoliche). En Italia hi ha encara gent que no coei l'italià a un nivell sufficient (ni per palrar simplement, però sensa errors) com per expressar'se correntment. Parlant fent interferir el dialecte al seu italià, i això és vist generalement com una falta de la cultura necesaria a partecipar a la vida civil del pais, ser bon ciutadà. En aquest sentit, és una pecca. Jo confeso, que m'hé da concentrar a parlar un bon italià sensa inflecciò dialectals; això, basicament, per falta d'us, car a Genova em passa sovint de sentir parlar el pobre italià d'aquì, que és només un plorar sobre o zeneize que mor.Quan rarament me necessita parlar un bon italià, hé da pensar a la retorica, a lo llegit, i pensar a "parlar italià" de veritat, una cosa una mica "altre" de mi (lluny de mi), però una cosa que sé fer. I que poca gent sap fer. I com en totes les llengues literaries, hi ha qui parla millor i qui pitjor; has da tenir cultura per parlar un bon italià, molta més que per parlar un bon català (creig). Socialment, s'entent, està ben vist el que sap parlar en bon italià, sovint li basta aiò per poder "governar". "Parla bene quello lì", ("no cumm'a nua che no savimm' parlà"). S'entent que en les families (amb un retatge petit-borgés que si volem fa gracia, i una mica de horror) s'invoqui que el petit sapigui parlar italià (a italià del nort, per absurd, es diuria "parlare italiano comme il faut"!).

    ResponElimina
  2. Aquì,com en mileres de altres coses, la realitat social és tant diferent, que no es poden pensar unes lleis que vagin bé tant pel sur com pel nort, i cada regiò hauria de ocupar'se del tema com millor cregui; però, això està prohibit, basicament, perqué fins a que no hi hagi el reconeixement de la carta de les llengues (hi ha molt de debat a França, aquì rés de rés de rés, sembla i de fet ho és que no ho sapigui ningù) no hi ha fonds per fer rés. Le s regions a Italia no tenen recursos per fer coeses com un programa llenguistic. Parlerem un'altre dia, potser, de com es va interrompir el programa coratjos del president Burlando al 2009 (es va oposar el sindacat).

    Doncs, com deia, el pais està enderrerit de deu-quinze anys, i això es veu llegint les coses que es diu la gent als blogs...potser ara, les coses incian a canviar, a lo millor al nort, ont s'està dient: ara que tothom sap l'italià, no tenim perqué no parlar dialecte. La feina és molta, però potser algona cosa treurem del forat. Desfortunatament, el ligur està bastant mal mis, però repeteixo, potser no tant encara com per no reaccionar si s'estimula l'element social.Es poden fer moltes coses, car no s'ha fet rés de significatiu fins ara. De moment, mireu aquì el grand sodatge que comensa ara en aquests dies! http://lengoaligure.org/inandi-e-ini-iative/sondaggio.html

    Visca nosaltres!


    (perdoneu'me si hé fet molts de error de ortografìa, ma no hé pogut controlar el texte anterior

    ResponElimina
  3. sí, llàstima de l´àudio aquest de Carloforte; però d´alguna manera, s´intueix el bon ambient que hi havia.

    Ja veig que el sondeig està en marxa. Pensava preguntar-te si us podia ajudar fent-ne difusió, entre els contactes que tinc i a fòrums on es parli dels "dialectes", però no ho tinc clar, perquè potser això seria desvirtuar els resultats. Vull dir que si es passa el sondeig a determinades persones i ambients dialectòfons s´estan "inflant" els resultats en favor del dialecte o sobre el coneixement que en té la població, i la cosa ja no és tant "científica"..

    De la mateixa manera que potser s´han de separar les respostes que aconseguiu entrevistant al.leatòriament pel carrer o per les cases de les que rebeu per Internet (aquestes darreres són de gent que entra a la web i que, per tant, ja tenen un interès en el tema)

    fins ara, i que vagi bé dissabte el concert, segur que serà un pas endavant

    ResponElimina