dimarts, 28 de maig de 2013

Desig de mar

   Un amable lector de Sestri Ponente ens parlava fa uns dies de la seva vila i de les del voltant. Una d´elles és Cornigén. A l´igual que Sestri Ponente, Cornigén és un antic municipi de pescadors que ja no és ni municipi (degut a l´annexió a Gènova el 1926) ni de pescadors (va perdre les seves platges durant un fort període d´industrialització). És semblant al que va passar també a la veïna Sàn Pê d Ænn-a. 
   Totes tres, Sestri, Cornigliano i Sampierdarena, van perdre les seves platges; en genovès, e mænn-e:
  mænn-a (marina, spiaggia), termine che oggi si usa poco preferendo dire bàgni oppure spiâgia, dimenticando completamente l’antica parola ciàzza (spiaggia) detta con la “z” dolce perché, attenzione, la ciàssa è la piazza! (Franco Bampi: Estate)

  La diferència entre 'mar' i 'marina' (platja) ens l´explica la part final d´aquest article:

   U ma’ u nu’ l’é ben dicevano i pescatori e i marinai, un’affermazione ovvia dietro la quale si cela però un sottile doppio senso perché ma “male” significa anche, per omofonia, “mare”. Mare inteso in senso dinamico, come massa d’acqua in movimento, e quindi gravida di pericoli, in contrapposizione a marina, mare in senso statico.

  Pel que fa al català:

  Marina 2. Extensió de terra contigua a la mar; cast. marina, costa.(..)  Se n'anà a passejar envés la marina y ell veu en lo port una nau (Alcover-Moll)


   En un diari de Cornigén que inclou articles en "dialecte" hem trobat aquest text d´un col.laborador nascut fora de la vila; el seu objectiu és donar la benvinguda als immigrants que han arribat els darrers anys a Cornigén, i ho fa recordant com va ser el seu primer dia a la localitat i al mar. El text ens servirà també per parlar d´una paraula molt interessant de la llengua lígur.


O l’êa stæto lê che o depoidisnâ de quello meximo giorno o m’aveiva invitòu a fâ in gîo in barca con di âtri seu amixi(..) s’êan portæ apreuvo ‘n seu cappo, o sciô Barbaneigra. A noâtri ne vegniva d’istinto de parlâ in zeneize, però, pe a poia che le o no capisse, çercâmo de esprimise in italian. O l’êa stæto lê stesso a dîne de no fâ caxo a lê, che o ne capîva beniscimo e ascì che o nô parlesse, ghe gustâva sentî descôrî da chi o saveiva fâ.(..) Aveivan pigiòu pe câxo ‘n porpo, ch’o s’êa arecoviòu in sce ‘n rappo de moscoli e êan stæti tutti d’acördo de dâmelo comme regallo de benvegnûo a Cornigen (..) Se a distansa de squèxi çinquant’anni, me vegne a coæ de contâ quello che l’è sucèsso o primmo giorno da mæ vitta inte sta delegaçion, l’è perché ò avûo ‘n mâvigioso inpatto co-a gente de chì.




Havia estat ell qui en acabat de dinar d´aquell mateix dia m´havia convidat a fer un tomb en barca amb altres amics seus (..) havien portat amb ells un dels seus caps, el senyor Barbaneigra. A nosaltres ens venia l´instint de parlar en genovès però, per por que ell no ens entengués, miràvem d´expressar-nos en italià. Va ser ell mateix que ens va dir que no patíssim per ell, que ens entenia perfectament i que, tot i que ell no el parlés, li agradava escoltar qui sí en sabia.(..) Havien pescat un pop que havia quedat enganxat a un grapat de musclos i tots havien estat d´acord a donar-me´l com a regal de benvinguda a Cornigén. (..) Si a 50 anys de distància em venen ganes d´explicar el que va passar el meu primer dia a la localitat, és perquè he tingut una meravellosa trobada amb la gent d´aquí

                               ****************************** 

  La paraula genovesa Coæ (pronunciada kwE:) significa 'ganes' (it. 'voglia') i ens va tenir intrigats fins que no vam comprovar que la variant dels dialectes de ponent era cuvea; com en aquest proverbi de Ventimiglia:
 avé cuvea de teta de sciüpia desiderare cose stranissime e impossibili ad avere (L´irunia int´u nostru parlà)

  aquesta forma és gairebé idèntica a la del català antic cobea, amb el significat de 'cobdícia' (vegeu per exemple les dues frases que recull l´Alcover-Moll: Senes urgul, senes mala cobeeza, Hom. Org. 2 vo. Per enueja ab cobea e ab engan, Llull Gentil 155n. (..)Etim. del llatí *cupĭdĭtĭa)

   De fet fa ja 115 anys que Giuseppe Flechia al Giornale Ligustico havia donat resposta al nostre dubte:

  Nelle Rime genovesi dei secoli XIV e XV (..), e nelle Laudi Genovesi (..) del sec. XIV, nonché in certe varietà del dialetto parlato (..) oggidì, questo cuae si trova sotto la forma di covea, e questo risponde al lat. cupedia (..), «immodicus cupediarum appetitus» , nel senso appunto di desiderio, voglia, onde l’aggettivo coveoso (desideroso,voglioso). Nel dialetto monferrino abbiamo queja (..)

 Així doncs la paraula va passar a tenir un significat atenuat i no necessàriament negatiu: 'ganes, desig'. Un cas semblant al d´enveja en català: al costat del significat principal ('invidia') es va desenvolupar (i diríem que ja gairebé s´ha perdut) el de 'desig'.


  (Com a curiositat: en el primer link de la segona part d´aquest article apareix l´exemple següent: Coæ de lòâ, sâtim'adòsso, lòua ti, che mi no pòsso. ║ Voglia di lavorare, saltami addosso, lavora tu, che io non posso. Aquest proverbi al.lusiu a les poques ganes de treballar té moltes variants en diferents dialectes d´Itàlia; p.ex milanès Voeuja de lavorà saltom addòss che mì me spòsti = Voglia di lavorare saltami addosso che io mi sposto)

dimarts, 14 de maig de 2013

Al maig (es)comença a fer calor

  Fins fa pocs anys en alguns barris de Barcelona se sentia sovint la forma col.loquial escomençar. Escoltant els documents sonors del Projecte Vivaldi comprovem que hi ha parlants lígurs, com els del municipi de Levanto* i el nucli de Cassana, que fan servir formes molt semblants per traduir la frase 'quan fa calor començo a suar

Levanto

Cassana


(en lígur i italià també existeixen els equivalents a una altra variant col.loquial catalana, encomençar)

  A la mateixa frase, els parlant de Gènova i Castelnuovo Magra són els únics que no fan servir una forma impersonal igual a l´italiana (o a la catalana, castellana, francesa etc.) 'fa caldo': el de Gènova diu gh´é câdo (literalment 'hi ha calor'). El parlant de Castelnuovo utilitza la forma l´é:

Castelnuovo Magra


  És la mateixa que fan servir el parlant genovès i el de Levanto per traduir la frase in maggio fa già molto caldo.

Genova



   Potser aquest tipus de construcció impersonal té a veure amb que freido o câdo poden ser interpretats com a adjectius -així ho semblaria indicar el fet che câdo vagi precedit de l´adverbi bén bén al darrer exemple-, però el cas és que també es pot donar amb paraules que són inequívocament substantius, com macaia: l´é macaia. (Ho podem escoltar, per exemple, en aquest video amb Giuseppe Marzari que ja havíem vist en una entrada anterior)



   * Un breu apunt gastro-cultural sobre Levanto: partint de ponent es tracta del darrer municipi abans d´arribar a les Çinque Taere, i és conegut per un costum de què parlàvem fa uns dies: la conservació de les anxoves.

divendres, 3 de maig de 2013

Fer pinya

L´amic Andrea Acquarone ens va enviar fa uns dies aquest text:

Acapiscio ben quelli chi se alamenta e gh'àn poìa che o zeneize o scente (..) Che i dàggan a mente a quello che se mescia, e che magara â ciantan lì de mogognar e de dar a corpa a-i foresti ch'en vegnui, che se quarchidun gh'à responsabilitæ de che o zeneize o l'à patìo l'è solo i lìguri che i n'àn saciuo avardar o seu tezou ciù cao, delongo distræti da-i dafæ, da-e palanche. Oua palanche, belin, no ghe n'è ciù (..); ma no m'è cao parlar de corpe: (..) femmo pigna, comme dixe i catalen. Ghe l'ei prezente na pigna? A l'è coscì dua percòse ògni tòcco o serve a-a strutua intrega. Quande se dixe imprende da-a natua...
Entenc bé els que es lamenten i tenen por que el genovès desaparegui (..). Que es fixin en el que s´està bellugant, i potser que deixin de rondinar i donar la culpa als forasters que han vingut, perquè si algú té la responsabilitat de que el genovès hagi patit són només els lígurs, que no han sapigut protegir el seu tresor més valuós, sempre distrets pel dia a dia, pels diners. Ara, ves per on, de diners no n´hi ha (..); però no vull parlar de culpes: (..) fem pinya, com diuen els catalans. Teniu present una pinya? És dura perquè cada part serveix a l´estructura sencera. Quan diuen que hem d´aprendre de la natura..

   En aquesta entrada comentàvem que, tot i algunes reticències, els bascos/ques semblen fer pinya al voltant de la llengua. Ja aleshores matisàvem aquesta afirmació però encara ho fem més després de veure el debat que s´ha produït des de fa uns dies en aquest blog. L´autor del post hi fa una defensa aferrissada del batua, l´estàndard (no només contraposant-lo a les varietats dialectals sinó també a un ús poc curós de la llengua). La reacció a la seva entrada ha estat un encès debat amb opinions enfrontades: defensa de l´estàndard d´una banda, de la major expressivitat dels dialectes de l´altra, afirmació que l´hostilitat envers el batua o senzillament el seu mal ús són deguts a la castellanització, o l´afirmació contrària que és precisament als pobles gairebé monolingües bascos on el batua genera més hostilitat...

   Nosaltres compartim bona part del que diu l´autor de l´entrada (i algun dels comentaris que li fan costat, com els que constaten amb preocupació un creixent menyspreu envers els nouparlants que aprenen el batua), però creiem que un possible error seu consisteix en identificar correcció gramatical amb llengua estàndard, de la qual, diu, ens podem allunyar jolasteko, per jugar, per fer broma. Tot i tractar-se de casos diferents (perquè en la relació entre italià i "dialectes" entren en joc en realitat dues llengües diferents) comentaris com aquest ens recorden el discurs predominant a Itàlia segons el qual els dialectes serien poca cosa més que varietats subordinades a l´italià, útils per intercalar frases gracioses o per dir paraulotes1. Un lloc comú que de vegades acaba donant peu a discursos suposadament més elaborats basats en la idea de la supremacia lingüística de la "llengua" (com en aquest ja famòs article d´Umberto Eco sobre el piemontès) o directament en el nacionalisme (en aquest cas italià, com veiem en aquest article sobre la Ligúria i els seus dialectes).

 Mentrestant el debat continua, i algunes intervencions declaren que el millor és dir les coses clares i, si convé, arribar a enfadar-se. Esperem que ho diguin jolasteko...


 
  Edit: editem perquè la darrera actuació del partit que governa a l´Aragó, criticada també des de mitjans castellans (i batejada des d´algun mitjà aragonès com la llei de no-llengües) ha superat amb escreix l´actitud de l´Estat italià de no reconeixement de la seva diversitat lingüística, i ens ha deixat en el dubte: en aquest blog intentem escriure sobre idiomes minoritaris i/o minoritzats, però podem (metafísicament parlant) tractar també sobre llengües que han desaparegut, literalment, del mapa? Mentres resolem el dubte serem, per un cop, grollers:

 
                            Abans:                                                    Des de fa dos dies:

http://www.acparola.com/aaa/img/mapa_lenguas_aragon.png


 

1 Un altre lloc comú quan es parla dels dialectes d´Itàlia consisteix a dir que les variants de pobles propers són molt diferents perquè paraules concretes es diuen de manera diferent. La conclusió que se n´extreu és que els dialectes només poden aparèixer en el registre oral (veiem aquesta opinió en el segon comentari d´aquest article, però els exemples són tan nombrosos que gairebé resulta superflu posar-ne)
 Aquestes diferències entre varietats existeixen i mostren la riquesa dialectal però sovint són tan petites que també demostren, creiem,  la pertinença de dialectes diversos a una mateixa àrea lingüística.