Pronoms clítics subjecte

   La presència de pronoms clítics subjecte en els parlars ligurs (i en general en els del Nord d´Itàlia) és un dels trets que aparentment els diferencien més de llengües com el català.1 Farem un breu intent (clarament insuficient davant d´una qüestió tan complexa) de descripció de l´ús dels clítics en el parlar de Gènova, prenent com a referència uns extractes d´un interessantíssim text (que tracta sobre la cuina genovesa):

(..) A cösa ciù inportànte a l’êa o pàn, tànto l’é vêa che tùtto o rèsto o se ciàmma conpanægo (..). Intànto sémmo che a pàsta a l’êa za aprêxâ: lazàgne, corzétti, “fidelis et macaronis” cómme se lêze inte ’n àtto notarîle do 1200 (..); o pésto o saiéiva arivòu bén bén ciù tàrdi. Gh’êa i formàggi locâli cómme formagétte, rechéutta e prescinsêua (..). E êuve ascì êan ’na risòrsa inportànte (..). Un mangiâ comûne a l’êa a fainâ de çéixai, i legùmmi ciù difûxi into Mediterànio, che ancón òua a ne gùsta tànto e a l’é sénsa dùbbio o mêgio “fast food” che ghe ségge. A vegnîva ciamâ Scripilîta e con quésto nómme a s’atrêuva inte ’n’ordinànsa zenéize do 1447 (..) Scrovìmmo ascì che, chi avéiva de poscibilitæ, adêuviâva tànto e spéçie (..) No l’êa ancón arivòu i nêuvi òrtàggi da l’América, coscì se mangiâva çéixai, cereâli, cöi, giæe, çiòule, borâxe, meizànn-e, radìcce, spinàsci, insalàtte. (..)

    (Ebe Buono Raffo, In cuxìnn-a a-i ténpi do Medioêvo)

  Diferents apunts sobre l´ús dels pronoms:

• El primer, una constatació òbvia: els pronoms de tercera persona o (masc.) i a (fem.) són obligatoris. Ho són inclús, contràriament al que passa en francès, en presència del subjecte lexical:o pésto o saiéiva arivòu bén bén ciù tàrdi2. També és obligatori el clític de 2º persona singular.
  En molts dialectes lígurs és habitual que també ho siguin els de 3ª persona plural, però en certa manera aquests clítics es poden considerar superfluus: així com els clítics de 3ª p.sing. es fan servir amb subjectes referencials (o l´é arivòu, en comptes de la construcció l´é arivòu+ Subjecte no referencial postposat), en el cas de la 3ª p. plural el subjecte referencial anirà acompanyat d´un verb en plural i el remàtic d´un en singular, tal i com vam veure a l´entrada Concordança.
  Tant el pronom de 2ª persona com l´eufònic l, del que parlarem tot seguit, van postposats a la negació (no ti, no l´). 
  
  
• un aspecte molt interessant: en frases copulatives com la que encapçala el text, A cösa ciù inportànte a l’êa o pàn, el clític subjecte és femení (perquè referit a A cösa) però donat que en realitat el subjecte lògic, aquell del qual constatem un atribut (el fet de ser inportànte) és el SN postposat al verb, la frase hauria pogut ser A cösa ciù inportànte o l’êa o pàn. De fet poc més avall trobem la frase : Un mangiâ comûne (masc.) a (fem.) l’êa a fainâ (fem.) 
  

   

• No l’êa ancón arivòu i nêuvi òrtàggi da l’América. Segons l´opinió de molts experts (com l´Académia do Brenno ) aquesta l és eufònica, no un veritable expletiu. I en els casos en que apareix combinat amb els pronoms o i a és obviament així ( a l’êa; el pronom l´ ha quedat fossilitzat al davant de les formes en vocal del verb ésser) Però no creiem descartable que es tracti d´un residu d´un veritable expletiu, equivalent al il francès o al egli del toscà. Un expletiu ja atestat antigament (vegeu la nota 1 d´aquesta entrada) i que al davant de consonant adopta la forma de l´article masculí (o) (en frases com Fâ ûn gesto da ninte o costa poco). Aquest expletiu es manté habitualment davant del verb ésser (en les seves formes començades per vocal) i s´hauria perdut a Gènova en frases amb subjecte postposat (vegne i figeu/arriva i figeu i no o (o la) vegne com a altres dialectes en el primer cas, o l´arriva com, per exemple, en el dialecte de Ventimiglia en el segon) i en les impersonals meteorològiques: cieuve, en comptes del o cieuve d´altres parlars ligurs o del genovès "poc correcte" dels nens:

I verbi impersonali non prendono articolo, salvo al passato prossimo, quando si adopera l'ausiliare ëse o avéi: ciêuve, neiva, lampezza, trõnn-a, bexinn-a; l’é ciovûo, l’é nevòu (..) Pare tuttavia che un tempo vi fosse l'uso di far precedere, come in francese, l'articolo o. Lo fa pensare il grido dei ragazzi(..)quando nevica: o neia! (Alfredo Gismondi Nuovo Vocabolario genovese italiano)

• els verbs reflexius, ambigus a totes les llengües romàniques pel que fa a la veu, van precedits de l´article quan són referencials: o rèsto o se ciàmma conpanægo. Si són impersonals del tipus que en català podriem traduir amb hom + verb, no apareix el clític si es considera que no hi ha cap cap subjecte referencial: a pàsta a l’êa za aprêxâ (..) cómme se lêze inte ’n àtto notarîle do 1200. 
  o bé, en cas que sí que n´hi hagi, es fa servir el clític subjecte on el català i altres llengües farien servir el pronom objecte: o rèsto o se ciàmma conpanægo3
  De totes maneres l´ús o no del clític en les reflexives (on hi pot haver el dubte de si es tracta en realitat d´impersonals o de passives reflexes) i en general la distinció referencial/no referencial no sembla sempre previsible, i així trobem per exemple que una de les dites més famoses en genovès, Sciusciâ e sciorbî no se peu, que curiosament vol dir que no es poden fer dues coses diferents a l´hora, de vegades adopta la forma Sciusciâ e sciorbî o no se peu.

   NOTES

  1-Al voltant de la possible existència d´expletius en varietats balears del català, vegeu per exemple els articles de Marc-Olivier Hinzelin

  2- Al text trobem l´excepció (força habitual) del cas del pronom relatiu chi: chi avéiva de poscibilitæ, adêuviâva tànto e spéçie.

  3- En aquest article Giaclone/Sansò ens recorden que la construcció impersonal amb Hom existeix també en genovès antic (i en la majoria de llengües romàniques i, en general, europees). Els mateixos autors, aquest cop en un altre escrit, ja citat en un altre post, defensen la teoria segons la qual el si inicialment només passiu va ser reinterpretat en italià antic com un "marker of generic human agency", no gaire diferent de hom; en aquest cas l´element postverbal seria un veritable objecte directe. En canvi, ens recorden, una altre teoria no veuria en aquestes oracions més que la típica construcció amb subjecte postposat al verb inacusatiu (amb la pertinent manca de concordança que vam veure aquí i aquí). Creiem que la teoria de Giaclone i Sansò es pot aplicar al cas de l´italià i també del català, però que en llengües com el genovès difícilment es pot parlar d´una veritable construcció impersonal amb els verbs transitius, donat que a les frases on català i italià farien servir un pronom objecte directe (lo si chiama, se l´anomena) el que fa servir el genovès no és altra cosa que el pronom subjecte, com hem vist a la frase o rèsto o se ciàmma conpanægo. Giampaolo Salvi considera, de fet, que possiblement calgui buscar l´origen de la construcció italiana en el fet que el pronom subjecte dels dialectes del Nord i del Toscà va ser reanalitzat com a pronom acusatiu. 
Varietats del Vèneto i del Friül fan conviure sense problemes les dues opcions, impersonal se la vede (se la veu, hom la veu), i passiva la se vede ((ella) és vista), mantenint sempre el subjecte en la posició canònica, al davant del verb i la resta de clítics (vegeu aquest article de M. Parry)
Al voltant de la qüestió de l´ús impersonal de es en català, trobem per exemple aquest interessant article d´Albert Jané.

Panses

    entrada de juny de 2023, emmagatzemada de moment aquí

Cada cop que tornem del Llenguadoc vitícola ho fem havent omplert la maleta d´un dels nostres menjars preferits, fet amb panses

Cessenon (antiga Cecinone)

La veu Pansa a Mistral

a la completíssima Flore populaire de Rolland veiem aquesta i altres denominacions (com per exemple l´equivalent occità del Zebibbo que trobem més avall); també veiem que les panses de Corint devien de ser les més habituals un o dos segles enrera -moltes de les denominacions que va recullir Rolland hi al.ludeixen. Al diccionari català de P.Labèrnia, de 1840, el mot Pansa no té un sentit restringit a cap de concreta -a la veu hi trobem també la denominació clàssica (i moderna) grega, staphida, que va passar al romanès:

 

Panses a Heròdot -i a una traducció romanesa:

 En aquest llibre torinès  de 1921 veiem un resum de les panses que hi havia a l´època -a part de la turca i la de Corint n´apareixen més, que potser però no eren tan conegudes unes dècades abans. Tal i com veurem les panses de Corint, més petites, rebien el nom llombard Ughetta.

 A la Ligúria: veiem les entrades Ughetta dels 2 Casaccia (1851 i 1876). A part d´algunes diferències d´estil en els redactats (potser el Casaccia, com molts altres ciutadans del nou estat -o imminent nou estat-, volien anar perfeccionant el seu toscà), podem veure com a la segona edició va afegir en segon lloc l´accepció "uva spina'; s´està referint a una (o més d´una) planta similar al raïm. A tots dos diccionaris hi ha també l´entrada Zebibbo, per les panses d´Orient i de Sicília 

A l´Olivieri, diccionari genovès anterior als dos Casaccia (2ª ed.1851), el sentit primer d´Ughetta és el segon sentit del segon Casaccia: 'una spina'. Tal i com comentat més amunt, és una planta (en català Riber) de fruits semblants al raïm. Suposem que aquest és, en efecte, el sentit originari -i el secundari 'pansa' potser es va acabar fent més habitual. A més d´això el sentit 'pansa' de l´Olivieri sembla no cenyir-se només a la de Corint -tot i que potser s´hi estava referint perquè parla d´un raïm petit 

entre els 2 Casaccia es va publicar el Vocabolario domestico d´ Angelo Paganini (1857). Ughetta hi designa en primer lloc, com al Casaccia2, la pansa grega -en segon lloc la planta 'uva spina'. Però aquí trobem una entrada Üga passa per designar de manera genèrica totes les panses. 

A Parma: el Malaspina (1859) va semblar copiar la veu Uva passa del Peschieri (1841). Però va ampliar molt les entrades Uvètta i Uva spen´na (d´aquesta segona de fet hem tret algun paràgraf per tal de poder equilibrar la mida dels fitxers). Com al Peschieri una reenvia a l´altra, però al Malaspina veiem que són entrades només semi-sinònimes, perquè Uvètta ja sembla especialitzat en el sentit 'Pansa' (de Corint)   

Dos exemples des de la Llombardia: aquest diccionari brescià de 1817, on les principals protagonistes eren ja les panses de Corint (i on veiem un verb 'empasir')

O aquest diccionari pavès de 1874, amb entrades molt escuetes però precises. Aquí van citar també les panses turques:

Comparem amb el Boerio venecià (1829)

on però l´eés a dir: hi trobem Uva passa amb sentit de nou "restringit" a aquest raïm de Corint que devia de ser el més present a les taules de l´època. I una entrada Uèta no referida a les panses sinó a una planta semblant. A les posteriors Giunte al Boerio, Ninni  va creure oportú afegir que Uèta pot voler dir 'pansa' -tot i que de nou en va restringir el sentit

 Sembla, per cert, que van ser precisament els venecians els qui van introduir les panses a Grècia: de la WP grega  

Υπάρχει όμως και μια καταγραφή από έναν Γάλλο πρόξενο της ονόματι Βωζούρ ο οποίος το 1790 λέει : ‘’Το φυτό δεν είναι αυτόχθον στη Πελοπόννησο , ούτε το μνημονεύει κανείς που έχει γράψει κάτι πριν τον 16ο αιώνα περί σταφίδας , το συμπέρασμα μου μέσα από έρευνα είναι πως το φυτό εισήχθη στη Πελοπόννησο από τη Νάξο το 1580 από τους Ενετούς . Σήμερα αυτό το φυτό δεν υπάρχει στη Νάξο , υπάρχει στην Κόρινθό αλλά και εκεί από τους Ενετούς ‘

en aquest blog grec -a l´entrada i als comentaris- van parlar sobre aquesta possible introducció vèneta de l´elaboració de les panses, o una hipotètica presència a la Grècia antiga. També van comentar que el raïm i les panses de Corint potser no eren en realitat corínties -així com el raïm turc Sultanina potser no era turc sinó persa. També hi trobem més confusions o generalitzacions de noms -com per exemple el de la denominació anglesa Currant 

grecs i venecians en aquest text de 1798 del sicilià Saverio Scrofani. Text molt interessant, però on semblaria que Uva passa no vol dir 'pansa' sinó que té el sentit 'raïm (de Corint')

Al diccionari milanès del Cherubini (1843) Uva spina i Ughetta designen dues plantes semblants al raïm

en tot cas ja a atextos més antics -aquest és també milanès, de 1809- Ughètta designa una pansa. Text interessant, entre d´altres coses perquè ens anuncia noms concrets per a cada mena de pansa.. però n´acaba donant només 2:

 Acabem amb dos textos recents: Aquest diccionari d´un dialecte llombard del Ticino és "fidel" a la primera acepció 'riber'. I com al Cherubini un plural Üghìt és el que designa les panses -que al diccionari anomenen també Sultanines, per extensió del nom d´un dels raïms amb què s´obtenen. Al segon text, des de Gènova, deixen clar que aquesta extensió es fa "impropriamente" :

Üghéta - Ribes (it.wikipedia), in particolare quello rosso, Ribes alpinum (..) e Ribes rubrum (..), ma altri tipi di ribes. Il plurale üghìt indica gli acini di uva passa (o uvetta o uva sultanina - it.wikipedia), impiegati nella confezione di dolci. (ügheta, üghit, üghitt)

uva passa = ughétta varietà di uva sottoposta a un procedimento di essiccazione; è chiamata anche uvetta o, impropriamente, uva sultanina; è anche detta uva di Corinto, varietà a chicchi più piccoli e neri, conosciuta negli USA come uvetta di Zante o di Thompson)