dilluns, 31 de desembre de 2012

El darrer

   Mini-entrada el darrer dia de l´any, o derrê de l´anno, per recordar que la perífrasi estar + gerundi, que fan servir l´italià, el català, i tantes altres llengües romàniques, no existeix en genovès i altres parlars del Nord d´Itàlia. La substitueixen amb la construcció ésser + darrera+ infinitiu: són derê (o aprêuvo) a scrîve= estic escrivint, semblant a la perífrasis francesa (poc habitual) être après + infinitiu.

  i que en català construccions semblants no han assolit el mateix grau de gramaticalització i només han arribat a significar tenir intenció de:

¿Que és aquí que van derrera comprar un ca bo?,

   Perque no se pensassen que anava derrera fer paper


  (exemples mallorquins extrets del Diccionari Alcover-Moll): 


 


diumenge, 23 de desembre de 2012

Confusió

   Invexéndo és un mot molt popular en genovès i si fa no fa significa confusió, agitació. El significat secundari alegria deixa clar que la paraula no té necessàriament una connotació negativa. A més a més és sovint associada amb l´ambient de l´època de l´any en què som actualment, com ens mostra una poesia que podem trobar aquí i que es titula precisament Invexendo de Natale1. Segons Franco Bampi Invexéndo prové del llatí vicenda.

  Però la paraula que ens interessa aquí és garbùggio, que correspon al català garbuix o garbull:

 Da tutto sto garbuggio de'n discorso,o Beppin o ghe capisce na cōsa solo: che o Pinòsso o gh'aiva na famme da moî.
O s'arranca d'inta stacca træ pejje e o-ë ōfre ao Pinòsso.2

Geppetto, che di tutto quel discorso arruffato aveva capito una cosa sola, cioè che il burattino sentiva morirsi dalla gran fame, tirò fuori di tasca tre pere,


  
   No és estrany que en una comèdia "dialectal" com aquesta, amb una trama farcida d´embolics, trobem garbùggio precedit d´una altra paraula de sentit semblant:

 poi me rendiei conto anche de ‘sto pacciugo3!!”(Sbuffa, scrolla nuovamente la testa desolato, ricomincia a controllare i fogli.(..)) “Vedemmo un po’ se sciorte quarche atro garbuggio, de chi’..(..)..quarche atro milione da paga !!” (A buttega de ratelle. Act. III) 

 

                                   **********************


Al voltant de l´etimologia de garbùggio hi ha certa confusió, mai millor dit:

Étymol. et Hist. (..) D'apr. P. Barbier (..), empr. au vénitien garbugio, correspondant à l'ital. garbuglio «tumulte, désordre, confusion» (..) qui est à l'orig. de garbouil, -ouille «querelle» (..) le [y] de grabuge et la grande densité dans le Nord des formes dial. fr. (..) font cependant difficulté. L'ital. garbuglio est prob. déverbal de l'a. ital. garbugliare «embrouiller,bouleverser,troubler» (..), composé de bugliare «s'agiter» (dep. xives.; altération du dial. septentr. boglire pour bollire «bouillir») et d'un 1erélém. qui pourrait être gargagliare «faire du bruit, crier» (dér. de la racine onomat. garg-, cf. gargouiller).
       (http://www.cnrtl.fr/etymologie/grabuge#)


 En tot cas potser és interessant que la parella catalana garbuix/garbull (i la francesa grabuge/garbouil) semblin tenir un paral.lel fonètic en la parella gen.garbùggio/it. garbuglio4, i que la qüestió de la manca del so [y] en venecià no es dóna en genovès.


   

    [ja que hem tornat a fer servir un exemple extret de les Aventures de Pinocchio, recordem aquí altres dos tòcchi de legno famosos i que ens visiten en aquestes dates a Catalunya i Ligúria]




1- En aquesta mateixa web veiem que en genovès la paraula genuïna per Nadal és Dênâ
2- A la versió en dialecte lígur/piemontès la paraula que fa servir el traductor és angavign. En desconeixem l´origen. 
3- La paraula és comú a moltes parles del Nord d´Itàlia: http://www.treccani.it/vocabolario/pacciugo/
4- vegeu el diccionari Alcover-Moll per comprovar la variació diatòpica en l´àmbit català.

dimecres, 12 de desembre de 2012

La tonyina i la violència

   En genovès:
Fâ tanta tònninn-a; Tagliar a pezzi. Uccidere.
  En cata:
Atonyinar: [1915; de tonyina] v tr Apallissar.
 Exemples genovesos:
Gh’ëa in personna o Bey d’Oran/con o Bey de Costantinna,/ ch’ëan vegnùi ch’un gran takan/per voei fâ tanta tonninn-a /di cristien (M. Piaggio 1846. extret de l´article de Fiorenzo Toso Tabarkino,lingua franca)
E chi l'é, che ö l'ha avûo tanta insolenza/De vûei fâ de vosciâ tanta tonninn-a? (Niccolò Bacigalupo, Eneide)
ognidun o l'à comensòu à fâ tanta tonninn-a do seu vexin; co-i cotelli,ma co-i denti e e moæn nùe ascì (Alessandro Guasoni, A tomba de giassa)

   Pel que fa a l´origen del verb i l´expressió Joan Coromines va escriure: donar tonyina, atonyinar: explicable pel fet que les tonyines s´han de rematar a cops, a l´ALMADRAVA, que de fet és l´explicació etimològica d´aquest mot en àrab  (igualment it. far tonnina, "atonyinar") 

  Tot i que sembla clar que al menys en l´origen de l´expressió genovesa (i italiana) hi ha no tant el fet de rematar a cops l´animal (tonno) sinó el procés d´elaboració i conservació; és a dir, el fet de tallar-lo a trossos fins a fer-ne tonninn-a.

dimarts, 27 de novembre de 2012

L´home del sac


El canal temàtic de YouTube A mae Zena és a punt d´arribar als 100 videos. Ens avancem i felicitem l´autora penjant aquí el video 99, dedicat a la figura del drapaire, o strassé:




   Seguint a YouTube, aquest és un altre drapaire genovès.

   El drapaire musical més conegut en català és probablement el de Joan Manuel Serrat. I com que hi ha qui diu que el portuguès i el genovès s´assemblen, aquí va també en la llengua de Pessoa.



dissabte, 24 de novembre de 2012

Quequejar

(Aquesta entrada sobre el mentider més famós de la literatura no té res a veure amb la campanya electoral catalana que hem hagut de patir, ni amb alguns polítics, ni amb que n´estiguem sentint de grosses)

      Pinocchio.jpg                                                                           

  En aquesta web sobre el poble piemontès de Bandita trobem una preciosa versió en genovès del clàssic de Collodi, Pinotxo.  El fragment següent, amb l´original italià al costat, correspon al moment en que Mestre Cirera té el primer contacte amb el tros de fusta parlant que acabarà convertit en Pinotxo:
Sta vòtta o Sciô Çëxa o gh'é arrestòu, co-i euggi feua dä tésta dä poìa, a bocca averta e a lengua ch'a ghe pendeiva comme quella de'n can. Appenha o se repiggia n'pō, co-a voxe ch'a trémma, o se mette a checchezzâ: -Ma,ma,ma
Fōa de´n marionetto ch´o se ciamava Pinòsso Cap. I
Questa volta maestro Ciliegia restò di stucco, cogli occhi fuori del capo per la paura, colla bocca spalancata e colla lingua giù ciondoloni fino al mento, come un mascherone da fontana. Appena riebbe l'uso della parola, cominciò a dire tremando e balbettando dallo spavento: -Ma (..)


  A la mateixa web hi ha també la traducció en el dialecte local. En tractar-se d´una parla de transició entre piemontès i lígur, no és estrany que la forma que adopta l´infinitiu quequejar en la darrera sil.laba sigui la que trobem habitualment en piemontès (i en francès) en el cas dels verbs de la primera conjugació: chechedzè 1

  En alguna edició catalana el verb utilitzat no és quequejar sinó barbotejar. La traducció potser resta així fidel a l´original italià però tenim la sensació que perd un pèl de genuïnitat.

  Per cert, no podem acabar sense recordar (tal i com va fer aquest blocaire) que, si no fos perquè la cultura catalana es troba des de fa temps supeditada i a remolc d´una altra, el nom amb que coneixem el personatge no seria Pinotxo sinó una cosa així com Pinòquio.



1- El text en dialecte: Shtavoetta u Sciù Cirexa u jè rishtò, a cui oedx foera dra tèshta dra paw, ra bucca düèrta e ra làingua ch’a pendiva me quara d’in can. Apaina ch’u s’arpìa n’shtiminin, a cu ra vuux ch’a trèmma, us bétta a chechedzè: - Ma,ma,ma (..)

divendres, 2 de novembre de 2012

Fer via


   L´adverbi (gairebé) pan-romànic tost es troba també en genovès. Pot tenir el significat derivat "quasi, gairebé"):

        O scistema o l'é tòsto perfetto.1

  Recordem també que a les variants balears fins fa poc encara es feia servir la locució adverbial més tost (més aviat), amb un ús semblant al del  piuttosto italià i el plutôt francès.

  Amb un significat plenament temporal, el genovès tòsto che conserva encara  funcions semblants al de formes compostes del català antic de l´estil (ai)tantost com, substituïdes en català actual per construccions com tan aviat com: 

      tòsto che son drento, te arvo a pòrta

 Ro Tunesin tòsto che o se fu accòrto / che da e tartañe ògn’òmmo era scappao (..) (exemple del 1781 citat en un article de Fiorenzo Toso)
 tantost con siam en Catalunya, (..) us trametrem la reina e dos fills nostres (Muntaner, Crònica)
  
  Continuant amb el català antic, el Gran Diccionari de la Llengua Catalana ens recorda que aviat provindria de formes antigues catalano-occitanes com viats o ivaç.  

[s. XVII; dels antics viats, vivats, ivaç, der. del ll. vivacius 'més vivament, més ràpidament', amb la a- inicial d'altres adverbis (a-hir, a-vui, a-prés, a-prop)]


Es tracta de l´etimologia clàssica d´en Coromines, que relaciona les variants esmentades amb el toscà avaccio, ja emprat per Dante. Del qual deriva più avaccio (més aviat; it. mod. piuttosto).

                                                         *******  

  No volem desmentir aquesta etimologia clàssica però sí que ens sembla possible que l´adverbi com el coneixem actualment sigui la forma participial del verb aviar-se, "posar-se en marxa" (cf. italià: avviare). De fet el diccionari Alcover-Moll cita l´etimologia més habitual però deixa oberta l´opció que aviat provingui de via:

Etim.: incerta. Podria esser derivat de via, car via significa ‘rapidesa’, ‘promptitud’. (..) Coromines (AIL Cuyo, iii, 206) opina que aviat és una variant de l'arcaic ivaç, que ve del llatí vivacius, ‘més ràpid’, amb dissimilació de la -v-.

i en aquesta pàgina d´estudis occitans trobem la hipòtesi que aviat sigui una forma híbrida, i se´ns parla d´una forma de transició aviadament:

   A l'époque médiévale, on connaissait déjà un synonyme de viatz/vivatz  avec aviadament. La première forme était dérivée de viu: elle ne se trouve plus dans les dictionnaires modernes mais elle est remplacée avec le même sens par viu  (Mistral, p. 1119) et surtout vivament  qui expriment une idée de rapidité. La seconde forme était dérivée de via: elle ne se trouve plus dans les dictionnaires avec ce même sens mais est remplacée par aviat  qui contient également l'idée de «se mettre en chemin». Mais l'adverbe aviat  d'aujourd'hui peut aussi bien dériver de viatz  (ou viat), avoir subi l' attraction de aviat  (aviadament) et reçu unprothétique.. Il en est de même de viet chez Garros qui peut dériver de viatz  comme de aviat. Et de «vite» en français...
 

  La possibilitat que aviat provingui de la forma participial del verb aviar(-se) (i recordem que el propi Alcover cita la forma femenina aviada2), sembla reforçada pel fet que la forma genovesa avviòu té també morfologia de participi, amb significat idèntic al català 3:
     beseugna fâ quarcösa, e avviòu.

De la mateixa manera, per cert, que també el tost de què hem parlat deriva d´el llatí tŏstum, i equival a una forma participial amb el significat de torrat.

   Acabem dient que també en francès antic el participi del verb avoier es podia fer servir amb el significat empressé. I que a la Catalunya Nord existeix una forma potser intermitja entre fer aviat i fer via: fer avia.

         

    [ En aquesta emissió Franco Bampi ens parla sobre altres paraules i expressions genoveses per indicar velocitat. Dues de les quals són de nou formes de participi: Spedîo/îa i a-a spedîa (de spedî -it. spedire-, que en català es pot traduir amb un altre derivat de via: 'enviar').

 Deixem per un altre cop les expressions contràries que indiquen que les coses no cal fer-les de pressa i es poden fer cian cianin, xino-xano, amb parsimònia genovesa]


 
  1- els exemples genovesos provenen tots de textos d´Alessandro Guasoni publicats a la revista Bollezzumme!
  2- A la seva entrada del Diccionari Etimològic Coromines també cita de passada aquesta forma reportada per Alcover.
  3- En genovès l´adverbi sembla mantenir propietats de participi/adjectiu: beseugna fâ questo travaggio, e un po aviòu; on aviòu.sembla encara fer funció d´adjectiu de travaggio (existeix una forma femenina avià en cas de substantiu femení?) En algunes varietats, com la de Bordighera, molt a prop de la Provença, aviat sembla ja tant gramaticalitzat com en català: anche se l´eira aviau, on vistu che geira tanta gente:  'tot i que era aviat (d´hora) he vist que hi havia molta gent'
  D´altra banda comentem que avviòu també pot voler dir acostumat, com en aquest vers del poeta Gian Giacomo Cavalli (1590-1658): avviòu à ra giassa dro tò cuoe; 'acostumat a la gelor del teu cor'.


divendres, 19 d’octubre de 2012

"se" indefinit

   Comparem aquests dos textos, el primer referit als fets de Parma i escrit en dialecte parmigià1, i un altre, que ens explica la història de la Lanterna de Gènova, en genovès.
Il baricädi a Pärma in-t-al 1922 (Enrico Maletti, agost 2011)
 In chi gioron li a s’era miss insèmma un’ unitè antifasissta con: comunista, socialista e catolich (..) Mo però al primm d' agost a s’ comincia a muciär un sach äd camizi nigri in citè.(..) E proprja chi a s’ comincia a vèddros il primmi barichädi (..) Intant (..) sòtta il fuzilädi a mora Gino Gazzola, poch pu che un putén. In-t al dop mezdì a s’ riva a n'acordi (..) e a sé zlontana il camizi nigri..
  
O scìnbolo de Zêna (Ebe Buono Raffo setembre 2012) (..) A costruçiòn de ’na tôre in sciô (..) “Capo di Faro”, cómme o se ciàmma in italiàn,(..) a se peu fisâ in gîo a-o 1128 (..) M’àn iluminâ de néutte cómme ’na dîva do cîne: coscì tùtti pêuan védde no sôlo o mæ ràggio de lûxe ch’o pàssa e trénta mìggia, ma amirâ giórno e néutte o scìnbolo de Zêna,l’ùrtima vixón che se pòrta inti èuggi e into cheu quànde se pàrte, e a prìmma che se çèrca quànde se ritórna.


        Lanterna di Genova
    Barricades a Parma (esquerra) i A Lanterna de Zena  (font: Wikipedia)
 
   
   En tots dos hi ha una bona quantitat de construccions amb el pronom se. En una entrada anterior ja vam veure que en moltes llengües romàniques, com l´italià o el català, els verbs transitius poden formar frases impersonals (o potser hauríem de dir indefinides) amb un clític fent funció d´objecte directe i el pronom se reinterpretat com a subjecte -tot i que la posició del pronom no és l´habitual en un subjecte: en italià és posterior al clitic OD i a la negació, i en català posterior a la negació-. En piemontès o lígur aquesta possibilitat no existeix i el clític, si apareix, és subjecte. La situació és similar en altres parles del nord d´Itàlia, però el venecià o el friulà accepten totes dues opcions: la se vede seria una frase passiva (amb la fent de subjecte), i se la vede una frase impersonal (on la és objecte directe).
   
  Ara bé, sembla clar que també en lígur o piemontès la construcció se+verb intransitiu o transitiu sense objecte directe pot tenir una interpretació indefinida o impersonal. Al text genovès que reproduim en trobem unes quantes.2

   Giampaolo Salvi considera que, en el cas de l´italià, aquest segon tipus de construcció no era originàriament impersonal, sinó una alternativa a les passives no pronominals amb verb intransitiu (passives en desús en la llengua moderna, com per exemple fu combattuto o fu andato).

   Però en el seu conegut article sobre el se impersonal en piemontès, aplicable també en gran mesura als parlars de la Ligúria, Mair Parry ens ofereix exemples piemontesos del segle XIV que semblen demostrar que, al menys en el cas del les construccions amb verb modal (que expressa necessitat o possibilitat)+infinitiu, les frases amb se van adquirir ben aviat un significat impersonal o indefinit; ja sigui amb verb transitiu: 

(128) zo è che cor i lo porte a la sebortura,se dé dir,zo è zascun frel, .xij.Pater Noster e tante Ave, e qui sa de le aetre oracion,ensiben le dé dir (ib.ll. 262±263)
`that is, when they carry him to the grave, SE must say, that is each brother, twelve paternosters and as many Ave Marias,and whoever knows other prayers must say these too'
The agentive sense of se (that is, `one must say' not `there must be said') is induced by the intercalated phrase in (128), zo è zascun frel (`that is each brother'), which makes explicit the understood human subject.


 o intransitiu:
 (133) e poy a la seportura se dé istar tuit dentorn (ib.l.255)
and then at the grave SEmust-(sg.) stand everybody (pl.) around

  El pronom impersonal/indefinit hom hauria anat desapareixent fins a deixar pas a la nova construcció.3



  El que ens interessa destacar aquí són dues coses, que ens mostren que les construccions amb se impersonal existeixen en lígur i que es fan fortes, per dir-ho d´alguna manera, en les construccions modals:


• En primer lloc, les frases impersonals/indefinides amb verb intransitiu semblen ser en piemontès o parmigià una continuació de la construcció passiva pronominal, en el sentit que continua havent-hi un clític expletiu abans del pronom se. Però aquest clític és ara superfluu: l´expletiu anticipa un subjecte que no existeix. Així, a la frase parmigiana, aplicable també al cas piemontès, a s’era miss insèmma un’ unitè antifasissta, l´expletiu a es refereix al subjecte un´unitè.. ; en canvi a l´oració amb verb intransitiu a s’ riva a n'acordi no sembla que l´expletiu tingui referent (i és el pronom qui fa la funció de subjecte).


  Què succeeix en el cas lígur?  El genovès ha perdut l´expletiu al davant de se, i per tant no ens serveix per respondre. Però hi ha variants lígurs, com la d´Albenga, en que constatem l´esperada tendència a no fer-lo servir en el cas dels verbs intransitius:
se constructions with unaccusative, unegative and transitive verbs with unergative use (i.e., with no direct object) only occur with 3rd singular (masculine) agreement on the SCl/verb. Interestingly,(..) both SCl variant u and the zero form (Ø) are found in the corpus (30). (..)
(30) a. u se imparà ancù
SCl SI learn.3SG still.Adv
„one can still learn
b. Ø se vegghe oltre
(SCl) SI sees.3SG beyond.Adv
„one can see beyond


Segon: les construccions se+verb modal+infinitiu són possiblement els primers casos de passiva pronominal4. Però no només això: podrien ser les primeres construccions reinterpretades impersonalment, és a dir, aquelles on el pronom se pot ser més fàcilment reinterpretat com a subjecte i, per tant, el subjecte clític pot desaparèixer i donar pas a un pronom objecte directe (en aquest cas no preverbal, com en català o italià, sino postverbal). Així doncs podem trobar frases com la a se peu fisâ  del text que reproduïm, però també oracions com aquesta (que prové de la traducció del clàssic conte La Princesa i el pèsol):  o poîscio (el pèsol) o l’é stæto misso into muzeo, dove se peu vedilo ancon. Una frase així, pel que creiem saber, en parmigià sempre es dirà al s’ pól vèder5.
  D´altra banda, és a les construccions modals lígurs on poden coexistir dos se, l´indefinit i el reflexiu o recíproc. En Italià la combinació (en frases modals o no) dóna com a resultat la ben coneguda aparició del pronom ci: ci si pente ('ens penedim'); a algunes varietats vènetes el primer se (impersonal) es manté invariable: se se pente (vegeu Parry, obra citada 3.3). Aquesta presència de dos se en frases simples creiem que no és possible en genovès (la traduiríem amb el verb en 1ª persona de plural) però sí es pot donar amb verbs modals: se porieiva dâse do ti ('ens podríem tutejar' o el desuet 'hom es podria tutejar'), on el primer se és impersonal i el segon recíproc.


1- La tria d´aquest text vol ser, parafrasejant Orwell, un Homenatge a Parma, ara que es compleixen 90 anys d´uns fets que van suposar una de les majors mostres d´oposició al feixisme. El text ha estat penjat recentment també en format audio, llegit pel seu autor.
2-En tot cas sembla que encara hi ha entre els parlants de dialectes lígurs una resistència clara a la presència del se impersonal en molts contextos. Un exemple extret de l´Atles acústic Vivaldi: més d´una tercera part dels parlants tradueixen la frase italiana E tutto il giorno si mangiò, si bevette molto vino e si cantarono belle canzoni fent servir formes verbals de 3ª persona plural: han menjat, han begut..
3- El cas del piemontès és més complex: Parry ens ofereix diferents evidències en favor i en contra de la interpretació de se com a subjecte indefinit: d´una banda, els complements clítics no subjectes acostumen a postposar-se al verb en les formes compostes i en frases amb verb modal + infinitiu: a peul dilo (ell/ella) ho pot dir, però en el cas de les modals el pronom se és doblat, probablement perquè és interpretat com un subjecte que ha de precedir el verb: as peul disse, es pot dir.
 En contra de l´interpretació impersonal, d´altra banda, hi ha el fet que en piemontès, com en altres llengües del nord d´Itàlia o en francès, la posició del subjecte s´inverteix en les frases interrogatives, fet que no es produeix mai en el cas del pronom se.

4- També en el cas del català: recordem que dels exemples de català medieval que ens ofereix Joan Coromines, gairebé la meitat corresponen a aquestes construccions, començant pel preciós les conamines que.s solien laurar ab la jova.
5-  En alguns contextos, especialment quan el clitic repren el subjecte a les frases relatives, es pot fer servir el pronom indiferenciat a (que és el que s´hauria fet servir si la relativa fos frase principal): 
In-t-ilstorij ch’a s’ cóntäva... ('entre les històries que s´explicaven...')
Vóndi prìmm ch’a se vdäva ('un dels primers que es veia')

Aquestes frases sí que tenen un aire impersonal (noti´s que el verb de la primera frase és en singular tot i el subjecte plural) i probablement són un reflex de la manca d´agentivitat del subjecte.



dimecres, 3 d’octubre de 2012

Beure a la catalana


(Un brindis a la catalana per celebrar que els defensors de la llengua lígur -com els joves Stefano Lusito o Andrea Acquarone- han rebut l´esperançadora notícia que la seva llengua podria aconseguir el reconeixement oficial de l´Estat italià)


 A Gènova fan servir l´expressió beive a-a catalann-a per indicar la manera de beure que a Catalunya anomenem beure a galet. L´estri més habitual per fer caure el rajolí de líquid no serà en aquest cas el gòtto (got) sinó, evidentment, el porró:

           piron: contenitore in vetro con un beccuccio che si usava   nelle vecchie osterie per bere alla catalana


 Tot i que, segons aquest conegut blogger gascó, de tot plegat potser n´hauríem de dir beure a la gascona..


divendres, 21 de setembre de 2012

Aquí xalam

     El corresponent genovès del català xalar és, segons el diccionari
CASACCIA, sciallâse:  
       Scialla! scialla! Allegri! Evviva! Viva viva! Escl. d'allegrezza    
Sciallâse n. p. Rallegrarsi, Gioire, Gongolare,Giubilare. Provar gusto. Sentir piacere.

El verb existeix també (marginalment) en italià i altres dialectes.  I darrerament l´expressió scialla s´ha convertit en habitual entre els joves de moltes parts d´Itàlia. Fins i tot un film se´n fa ressó.


   Segons el diccionari Alcover-Moll xalar podria provenir             
del llatí exhalare, respirar’, ‘esplaiar-se’.És dubtós si xalar és paraula patrimonial del llatí de Catalunya, o si ens ha vingut per conducte de l'it. scialare (també usat pronominalment, scialarsela), que té el mateix significat  que el nostre xalar.

 és la mateixa etimologia que ens reporta el Vocabolario Etimologico della Lingua Italiana.



   Però escoltant el que diu Franco Bampi en aquesta emissió (dedicada a cantants genovesos com Natalino Otto o Joe Sentieri), ens ve un doble dubte:
 
  • D´una banda sembla que l´ús del verb pot ser també transitiu: L´idêa da fâ fortùnn-a a me scialâva.

  O sigui que xalem però també dubtem...
 
  

 

dijous, 6 de setembre de 2012

Sàn Pê d’Ænn-a

  Tànt’ànni fa, quànde nisciùn de niâtri o l’êa ancón nasciûo, Sàn Pê d’Ænn-a a l’êa ’na bèlla çitadìnn-a in sciô mâ, co-ina spiâgia lónga pròpio davànti a-e câze. (..)pöi, ànno dòppo ànno, l’é arivòu l’indùstria ch’a l’à trasformòu Sàn Pê d’Ænn-a inta Manchester italiànn-a, coscì fàbriche e pòrto se son mangiæ a spiâgia, cómme l’é sucèsso a Cornigén e a Séstri. (Ebe Buono Raffo; Sàn Pê d’ Ænn-a e i bàgni)

L´antiga vila de Sàn Pê d’Ænn-a, annexionada a Gènova el 1926, va perdre la seva platja i els seus espais verds en favor d´indústries i urbanització descontrolada del territori. No gaire diferent del que ha passat en diferents punts de la geografia catalana. 
Una coincidència més: cada cop és més gran l´oposició a que gran part del desenvolupament econòmic de la vila es basi en el model Las Vegas.

diumenge, 2 de setembre de 2012

(No) res

   La paraula catalana res és sovint percebuda pels parlants com un mot de significat negatiu inclús en casos en que no va precedit de la negació no. El curiós és que en els contextos en que per qualsevol parlant aquest pronom sí que manté la connotació positiva (quan el podem substituir amb alguna/qualque cosa, o cosa, o l´inefable i cada cop més nostrat algo), el genovès segueix fent servir el pronom ninte, inequivocament negatiu. En altres paraules: ninte és negatiu i res positiu però coincideixen en l´ús.

   Així per exemple, tots dos pronoms serveixen per frases interrogatives (en italià també existeix, tot i que marginal, aquest ús de niente). Prenem un exemple tabarquí -aplicable al cas de res i també al de gaire, com vàrem veure-:

7.73. (..) Pronomi e aggettivi negativi possono essere usati anche con un senso affermativo in frasi interrogative o ipotetiche (nel qual caso si può non avere la doppia negazione: (nu) ti ne sè ninte? ‘ne sai qualcosa?’). (F.Toso, Grammatica del tabarchino)


i el català gaire res (com a en els darrers anys no ha canviat gaire res) té l´equivalent genovès:
       
Pescoei, paizen,(..) pe lor no l’ea cangiou goæi ninte, poeivan nasce, demoase, louar, patir e moir in zeneize.
(Gianfranco Mangini, A-a reversa. Pròza zeneize a rizo ræo. Text penjat -amb alguns canvis de grafia respecte a l´original- a la web d´Andrea Acquarone)




 tot i que en aquest segon cas creiem que la construcció és deguda més aviat a les característiques del goæi genovès, que permeten de combinar-lo amb pronoms negatius.




dimecres, 29 d’agost de 2012

Quatre bèsties marines

Quando de scuoeggio in scuoeggio va Maitinna
accuoeggiando patelle gritte e zin,*
l'egua deven crestallo puro e fin
e de sarà ven doce ra marinna.

Cuando de escollo en escollo va Maitina
recogiendo telinas, cangrejos y erizos de mar,
el agua se hace de cristal puro y fino
y de salado se convierte en dulce el mar.

PAOLO FOGLIETTA (Génova, 1520 – 1596) (text i traducció provenen de http://www.genoves.com.ar/textos/XVIfoglietta.html )


   La nostra limitació de coneixements sobre el tema ens obliga a només fer quatre pinzellades (literalment, quatre) sobre els noms lígurs d´animals marins. Però probablement s´en podria fer un llibre. O dos, com va fer Miquel Duran amb els peixos de la mar catalana.



  El Loâso és en els dialectes de la Ligúria el nostre Llobarro. En diferents llengües italianes (com podem veure, per exemple, en aquest web) el nom d´aquest peix prové de la comparació amb el llop, però pel que sembla només a la Ligúria se l´ha acabat anomenant, com en català, per mitjà de l´augmentatiu.

Un altre animal marí amb nom català derivat de llop és el llamàntol. El diccionari Alcover-Moll ens diu:
La forma llop màntol, que apareix en un doc. del segle XIV (Archivo, i, 367),sembla indicar un compost de llop i un mot màntol de significat i origen desconeguts.

El Gran diccionari de la llengua catalana, però, sembla tenir clar l´origen de la segona part del mot:
[del gr. lykopánthēr,comp. de lýkos 'llop' i pánthēr 'pantera', amb terminació llatina usual -ulus, que hauria donat *locobàndol, d'on llomàntol, llamàntol] 
 
   Sigui com sigui, sembla que en aquest cas els lígurs van anar a cercar la comparació en un altre lloc, i del voraç crustaci en qüestió en diuen Longobardo.


  El nom lígur de la Solea vulgaris, el llenguado, és Lengua o Sola secca, basat evidentment en la forma del peix. El que és interessant en aquest cas és que, com ens recorda de nou Miquel Duran, els dialectes que van estar en contacte directe amb la Corona d´Aragó mantenen el nom més genuinament català, Palaia:

s’ha mantingut el nom de palaia a terres italianes que estigueren sotmeses a la Corona d’Aragó i per tant a influència cultural catalana. (..). palaria a Càller, paraiozza a Òlbia, palai a Bari, palaia verace a Nàpols, simplement palaia a Reggio Calabria, Taranto i Terracina, i pilaja a Nicotera.
 


   Per acabar, una curiositat: si peculiar és la denominació cambrilenca de l´escamarlà, gadegang, el dialecte de Ventimiglia no es queda enrere i l´anomena Dugubàn

   EDIT MARÇ 2014. Rectifiquem l´error del paràgraf anterior: el dugubàn (o millor düguban) correspon en realitat al nostre llamàntol.


 (més sobre fauna marina i sobre l´estiu i la calor que agermana els litorals de la Ligúria i Catalunya aquí)


  * Dos apunts al voltant del nom de l´eriçó de mar:
 Il genovese distingue ancora tra riccio terrestre:rìsseu,e riccio di mare:zin. Curiosamente ad Arenzano quest'ultimo lo chiamano in forma ripetitiva: zin-zin http://www.circololuigirum.genova.it/Castagne_Trippe.htm