Pecat "vinial"

Fragment d´un comentari trobat a Internet:
 Direi che [transmetre als fills el propi dialecte] è molto importante e infatti a me spiace [que] i miei genitori e i miei zii non l'abbiano fatto con noi figli.
E' vero che siamo a Torino e le origini sono calabresi però quello che io e i miei cugini sappiamo dire in dialetto (pronuncia pessima anche se capiamo tutto) lo abbiamo imparato "sul campo" e cioè andando in vacanza lì (..).
Concordo con te però sull'importanza che i bambini sappiano parlare (e scrivere!!) innanzitutto in italiano e poi in dialetto.
Questa è una pecca che ad esempio nel paese calabrese dei miei ho riscontrato in molti dei miei amici (..) e cioè il non saper parlare in italiano.

Es tracta d´una persona que veu amb simpatia els "dialectes" però al seu text trobem dos dels llocs més comuns sobre el tema: d´una banda, la consideració que aprendre o inclús trobar-se exposat al dialecte pot ser nociu per l´aprenentatge de l´italià (la versió extrema d´aquesta opinió arriba a l´equiparació italià=parlar correctament; dialecte=parla corrumpuda). D´altra banda destaquem que l´autor del text, piemontès fill d´immigrants del Sud d´Itàlia, ni tan sols es planteja que el seu dialecte sigui el piemontès sinó el que li ve per la banda familiar.

   Pel que fa a aquest segon punt, i tot i que evidentment molts immigrants sí han après el dialecte del lloc on viuen (i en Fabrizio de André, a qui vam dedicar un post, n´és un exemple il.lustre1), és cert que aquesta visió "tancada" del paper dels dialectes sembla bastant estesa. Vegem el que escriu un altre piemontès que viu, en aquest cas, a Catalunya:

 faró un esempio. Io sono piemontese. Se domani andassi a vivere a Venezia e provassi a parlare in dialetto mi riderebbero in faccia. Mi discriminerebbero e sfotterebbero, non riconoscendo il mio sforzo per parlare una lingua non mia, e comunicare. E fin qui, diciamo, nulla di atipico. Ma io, sempre piemontese, che parlo catalano in catalunya vengo aiutato, apprezzato, con poche parole magari pronunciate male, mi chiedono se voglio che mi aiutino a prlare meglio, etc. Da una parte c’e’ l’esclusione per non essere appartenente per cultura a una regione, dall’altra c’è il desiderio di inclusione su base solidaria.


 el seu testimoni és interessantíssim (i entre els comentaris que hi ha al fòrum que comentarem a continuació n´hi ha uns quants que li donen plenament raó, com el d´una genovesa orgullosa del dialecte -però a qui no agrada sentir-lo de la boca dels nens- que considera que parlar el dialecte serveix per "marcar diferències" respecte als forasters), però matisarem que no coincidim 100% en la conclusió: el que per ell és la prova que a llocs d´Itàlia hi ha un nacionalisme excloent, per nosaltres és consequència també de la poca consideració i dels complexes (fomentats pel centralisme italià) envers la pròpia llengua.

   Això ens porta de nou al primer punt. Vegem per exemple els comentaris escrits fa ja uns anys en aquest fòrum: n´hi ha que veuen el dialecte com una parla vulgar, nociva; que consideren que els pares i els avis dialectòfons faran un favor als nens si els parlen en italià... 
   Al costat d´aquests comentaris n´hi ha també uns quants que lloen el bi o el trilingüisme. Un d´ells, per exemple, és el d´un ciutadà de la regió Friül-Venècia Júlia que declara que la seva filla està exposada (i assimila positivament) al triestí (dialecte vènet), l´italià, l´eslové i l´alemany. La conversa acaba quan una mare sarda, a qui no van parlar en la llengua familiar perquè totalment desacreditada fa uns anys, explica que el seu fill parla sense problemes català, castellà i italià.

                                                                    *********

   Destaquem també, però, que el participant triestí confessa que els seus pares friulanòfons van parlar en friulà amb el primer fill però amb ell ho van fer en vèneto/triestí (potser, això sí, perquè eren immigrants de zona friulanòfona residents a Trieste, actualment de parla vèneta). La wikipèdia ens recorda que és un cas habitual:

Da notare inoltre un fenomeno relativamente recente e tuttora in atto, e cioè che il veneto tende a predominare sulle parlate alloglotte

   No es tracta aquí del fet (ja comentat vàries vegades en aquest blog) que una variant d´una llengua s´imposi com a estàndard pel damunt d´una altra variant de la mateixa llengua, sinó que una llengua minoritària ocupi el lloc d´una de més minoritària encara. El peix gros es menja el petit i el petit el més petit. En paraules d´un altre internauta friulià:

   Io sono uno dei pochi che sappiano ancora esprimersi in friulano concordiese, parlato da tutti fino a pochi decenni fa nell'estremo sud ovest del Friuli e nel nordest della provincia di Venezia, molto vicino a quello usato da Pasolini, per intenderci. Poco studiato e un po' snobbato dagli studiosi, tutti concentrati a Udine,(lo chiamano con disprezzo furlan meneghel) è soppiantato dal... veneto, giudicato più "smart" e, naturalmente, dall'italiano.

                                       
                        ************************************

  Són unes poques opinions obtingudes "a distància" gràcies a Google i que tampoc no haurien de servir per generalitzar (ni per idealitzar la situació catalana).
  Però sí ens han servit per presentar una paraula interessant: segons l´autor del text que encapçala aquesta entrada, ser dialectòfon i no dominar l´italià és una pecca, un defecte (gairebé podríem dir un pecat venial).

  Segons els diccionaris etimològics la paraula deriva de l´occità peca (i recordem que l´hem vist usada per un resident al Piemont, regió fronterera amb terres occitanes i a més amb minoria de llengua d´oc), de la mateixa manera que la coneguda interjecció peccato (genovès peccòu), 'llàstima', ho fa del provençal pecaire

  En castellà la paraula hauria pogut adquirir el significat secundari de 'taca a la pell' (italià lentiggine; comp. amb català lentigen). L´Alcover-Moll ens recorda que el català piga tindria un altre origen:

La forma cast. peca ha estat relacionada amb pecar (..);però la forma catalana amb i sembla oposar-se a aquesta explicació. Segons Cor. DECast,iii,707, cal considerar piga com a pertanyent a la família del verb picar.

 La peca castellana podria tenir de fet el mateix origen segons alguns diccionaris  (las pecas deben su nombre al verbo picar (..) latín vulgar piccare) descartant així la connexió amb el verb pecar. El Wiktionary sembla donar com a bona la relació amb picar (aquí i aquí). De fet creiem que en occità hi ha dues paraules diferents pels dos significats: peca per defecte, pigalha per piga.

  Sigui com sigui, i per explicar l´intent de joc de paraules del títol: a la Ligúria pigat es diu pigau o pigòu, i a la Riviera di Ponente la paraula dona nom a un famós vi (en aquest cas, però, tampoc no està clara al 100% l´etimologia; vegeu per exemple aquest article):
   Il suo nome deriva dal termine dialettale “pigau” oppure “pigou” che significa piga cioè la piccola macchia di color ruggine, che compare sugli acini maturi.(Riviera24)

   1- Destaquem de totes maneres que, pel que sembla, un genovès ara mundialment conegut, en Beppe Grillo, li deia a De André guarda che tu il genovese non lo sai

Plovisquejar

  El Bæxìn és una pluja fina; el verb és bæxinâ o, als dialectes de Ponent, baixinà. (Un sinònim és spruìn, spru(v)inâ, amb diferències de matís, com ens expliquen en aquest blog) Si és cert que prové del llatí baba (cat. bava) a través d´una forma intermitja bavexìn l´etimologia de la paraula potser no evocarà imatges gaire poètiques (diferent el cas per exemple del legreumé - de 'llàgrima'- de la Vall d´Aosta), però en aquest cas ens quedem amb la sonoritat, com la del plugim que cau.

Desig de mar

   Un amable lector de Sestri Ponente ens parlava fa uns dies de la seva vila i de les del voltant. Un d´elles és Cornigén. A l´igual que Sestri Ponente, Cornigén és un antic municipi de pescadors que ja no és ni municipi (degut a l´annexió a Gènova el 1926) ni de pescadors (va perdre les seves platges durant un fort període d´industrialització). És semblant al que va passar també a la veïna Sàn Pê d Ænn-a. 
   Totes tres, Sestri, Cornigliano i Sampierdarena, van perdre les seves platges, en genovès, e mænn-e:

  mænn-a (marina, spiaggia), termine che oggi si usa poco preferendo dire bàgni oppure spiâgia, dimenticando completamente l’antica parola ciàzza (spiaggia) detta con la “z” dolce perché, attenzione, la ciàssa è la piazza! (Franco Bampi: Estate)

  La diferència entre 'mar' i 'marina' (platja) ens l´explica la part final d´aquest article:

   U ma’ u nu’ l’é ben dicevano i pescatori e i marinai, un’affermazione ovvia dietro la quale si cela però un sottile doppio senso perché ma “male” significa anche, per omofonia, “mare”. Mare inteso in senso dinamico, come massa d’acqua in movimento, e quindi gravida di pericoli, in contrapposizione a marina, mare in senso statico.

  Pel que fa al català:

  Marina 2. Extensió de terra contigua a la mar; cast. marina, costa.(..)  Se n'anà a passejar envés la marina y ell veu en lo port una nau (Alcover-Moll)

   En un diari de Cornigén que inclou articles en "dialecte" hem trobat aquest text d´un col.laborador nascut fora de la vila; el seu objectiu és donar la benvinguda als immigrants que han arribat els darrers anys a Cornigén, i ho fa recordant com va ser el seu primer dia a la localitat i al mar. El text ens servirà també per parlar d´una paraula molt interessant de la llengua lígur.

O l’êa stæto lê che o depoidisnâ de quello meximo giorno o m’aveiva invitòu a fâ in gîo in barca con di âtri seu amixi(..) s’êan portæ apreuvo ‘n seu cappo, o sciô Barbaneigra. A noâtri ne vegniva d’istinto de parlâ in zeneize, però, pe a poia che le o no capisse, çercâmo de esprimise in italian. O l’êa stæto lê stesso a dîne de no fâ caxo a lê, che o ne capîva beniscimo e ascì che o nô parlesse, ghe gustâva sentî descôrî da chi o saveiva fâ.(..) Aveivan pigiòu pe câxo ‘n porpo, ch’o s’êa arecoviòu in sce ‘n rappo de moscoli e êan stæti tutti d’acördo de dâmelo comme regallo de benvegnûo a Cornigen (..) Se a distansa de squèxi çinquant’anni, me vegne a coæ de contâ quello che l’è sucèsso o primmo giorno da mæ vitta inte sta delegaçion, l’è perché ò avûo ‘n mâvigioso inpatto co-a gente de chì.

Havia estat ell qui en acabat de dinar d´aquell mateix dia m´havia convidat a fer un tomb en barca amb altres amics seus (..) havien portat amb ells un dels seus caps, el senyor Barbaneigra. A nosaltres ens venia l´instint de parlar en genovès però, per por que ell no ens entengués, miràvem d´expressar-nos en italià. Va ser ell mateix que ens va dir que no patíssim per ell, que ens entenia perfectament i que, tot i que ell no el parlés, li agradava escoltar qui sí en sabia.(..) Havien pescat un pop que havia quedat enganxat a un grapat de musclos i tots havien estat d´acord a donar-me´l com a regal de benvinguda a Cornigén. (..) Si a 50 anys de distància em venen ganes d´explicar el que va passar el meu primer dia a la localitat, és perquè he tingut una meravellosa trobada amb la gent d´aquí

                               ****************************** 

  La paraula genovesa Coæ (pronunciada kwE:) significa 'ganes' (it. 'voglia') i ens va tenir intrigats fins que no vam comprovar que la variant dels dialectes de ponent era cuvea; com en aquest proverbi de Ventimiglia:

 avé cuvea de teta de sciüpia desiderare cose stranissime e impossibili ad avere (L´irunia int´u nostru parlà)

  aquesta forma és gairebé idèntica a la del català antic cobea, amb el significat de 'cobdícia' (vegeu per exemple les dues frases que recull l´Alcover-Moll: Senes urgul, senes mala cobeeza, Hom. Org. 2 vo. Per enueja ab cobea e ab engan, Llull Gentil 155n. (..)Etim. del llatí *cupĭdĭtĭa)

   De fet fa ja 115 anys que Giuseppe Flechia al Giornale Ligustico havia donat resposta al nostre dubte:

  Nelle Rime genovesi dei secoli XIV e XV (..), e nelle Laudi Genovesi (..) del sec. XIV, nonché in certe varietà del dialetto parlato (..) oggidì, questo cuae si trova sotto la forma di covea, e questo risponde al lat. cupedia (..), «immodicus cupediarum appetitus» , nel senso appunto di desiderio, voglia, onde l’aggettivo coveoso (desideroso,voglioso). Nel dialetto monferrino abbiamo queja (..)

 Així doncs la paraula va passar a tenir un significat atenuat i no necessàriament negatiu: 'ganes, desig'. Un cas semblant al d´enveja en català: al costat del significat principal ('invidia') es va desenvolupar (i diríem que ja gairebé s´ha perdut) el de 'desig'.


  (Com a curiositat: en el primer link de la segona part d´aquest article apareix l´exemple següent: Coæ de lòâ, sâtim'adòsso, lòua ti, che mi no pòsso. ║ Voglia di lavorare, saltami addosso, lavora tu, che io non posso. Aquest proverbi al.lusiu a les poques ganes de treballar té moltes variants en diferents dialectes d´Itàlia; p.ex milanès Voeuja de lavorà saltom addòss che mì me spòsti = Voglia di lavorare saltami addosso che io mi sposto)